dimecres, 23 d’agost de 2017

La Storia naturale di Sardegna

 Text dedicat a l´Oleguer, un xiquet de Cambrils que fa uns dies va ser espectador involuntari de coses que mai haurien d´arribar als ulls d´un nen


En alguna entrada anterior hem citat la Storia Naturale di Sardegna de Francesco Cetti

La part on tracta els peixos data de 1778


en aquesta i alguna altra en seguirem parlant, perquè és un text interessant -també per qüestions lingüístiques. 

Comencem amb un fragment que mostra un cop més com la qüestió dels noms dels peixos pot arribar a ser d´enrevessada. Es tracta del nom de l´escòrpora més gran -anomenada en alguns indrets cap-roig-


Aquestes van ser pescades a Cambrils. Es tracta d´un peix que només veurem si les barques en porten, perquè no viu a zones superficials

 Segons Cetti -i la seva explicació va ser recollida per Cuvier i Valenciennes- el nom capone aplicat tant al nostre peix com a l´organo, és a dir als tríglids- era una referència al cap gros









 una lluerna (tríglid), capone a molts llocs d´Itàlia
en realitat sembla acceptat que el nom dels tríglids és una referència al cap però que cap(p)one aplicat a l´escórpora prové del mot que designa un gall castrat; en occità el nom del peix és capón (capoun; cf. cat. capó, que és justament la denominació algueresa del peix; per noms castellans semblants vegeu aquí). De fet en occità un mot similar aplicat al cap tindria en tot cas el significat contrari: 'cap petit'
http://www.lexilogos.com/provencal/felibrige.php?q=capoun 
 Text de Rondelet, on Cabote -nom de la lluerna- (en un altre fragment parla de cabot aplicat a una llissa-), sí és una referència al cap gran (vegeu també aquí a sota el text de Bonaparte); veiem per cert que algunes denominacions de tríglids deriven també de la comparació amb la gallina o altres aus -en algun text hem trobat la hipòtesi que el pas en la denominació d´aquests peixos ha estat capone ('cap gros')cappone (ara amb dues 'p' i reinterpretat com a 'gall castrat')gallina. En aquest altre vocabulari sard la denominació capone amb una 'p' és de nou la dels tríglids i amb dues la de l´escórpora, però hi trobem per aquesta segona algun cas aïllat de nom capone.
D´altra banda en aquest article veiem com algunes denominacions de l´anguila que semblen derivar de 'cap' són en realitat vinculades també al concepte de la castració


  
Tornem a l´escórpora: en català una de les denominacions és també una clara al.lusió als galls/gallines: polla, mot que té com a significat primer el de 'gallina jove'    
En Miquel Duran, sempre una referència per nosaltres, sembla no tindre clar què motiva la comparació amb l´au, i a pàg 245 del seu llibre diu: "la motivació d´aquests ictiònim no és evident (..) la carn de pollastre i la de polla tenien una valoració molt alta, valoració que encara té el cap-roig".

 A d´altres llocs, en canvi, trobem una explicació que sembla la bona:

Per tant tenim d´una banda uns noms, els dels tríglids, que sí semblen ser referència al cap gran, i uns altres -els de la nostra escórpora- que provenen d´una comparació amb el gall. Però algunes fonts com l´enciclopèdia Treccani ens "compliquen l´existència" i si al text inicial d´aquest post es feia derivar tots dos tipus de noms del concepte 'cap gran', per l´enciclopèdia italiana en canvi la denominació de l´escórpora però també la de les lluernes provindrien totes dues del concepte 'gall castrat'


capóne1 s. m. [accr. di capo]. –1. tosc. Testa grossa, testone (..) 2. Forma diffusa in varie regioni per  cappone, come nome di pesci;
cappóne1 s. m. [lat. *cappo -ōnis per il class. capo -ōnis]. – 1. Galletto castrato in età giovane (..). 2.  Nome di varie specie di pesci della famiglia triglidi e, in Liguria e Toscana, anche dello scorfano.

A la Ligúria  (on no hi ha consonants dobles) l´anomenen capùn; a Ventimiglia de vegades hi afegeixen un adjectiu russu ('vermell') que en principi no caldria per distingir-lo de l´altra escórpora -anomenada rascàssa-. Veiem també, per cert, que tot i que el nom provingui segurament del concepte 'gall castrat', la referència al cap gros de l´animal és inevitable
      http://impariamoilventimigliese.altervista.org/pesci_e_bestie_de_marina_intu_parla_ventemigliusu.pdf 
                              
                                               **********
La interferència del castellà és constant en català i, tot i que la gent de mar té clar que el nom polla no prové del significat secundari que té el mot castellà ('òrgan sexual masculí'), fa uns mesos vam sentir aquesta conversa a Cambrils:
 -Turista català assenyalant una polla pescada per un tresmall: quin peix és aquest?
 -pescador, somrient: en castellà corbacho
 -turista, desconcertat:  ...?! no té nom català?
 -pescador, ampliant el somriure: en català polla

 creiem estar segurs per cert que el mot que va fer servir el pescador és corbacho, però el nom castellà més habitual sembla cabracho. De fet els noms a la llotja de Cambrils són cabracho en cast. i un pudorós escórpora en català 

 aquí a sota un tema "investigable" perquè la veritat és que se´ns escapa totalment perquè el nostre peix rebria a punts de la Ligúria el nom 'besuc'




                                             *************************************


  El segon fragment que veurem avui del nostre llibre és només una curiositat precisament al voltant del gentilici 'sard'



el fet anecdòtic consisteix en que a la Sardenya, com a gairebé tota la Mediterrània, conserven un nom derivat directament de l´originari sargos; i en canvi a alguns llocs de Catalunya el nom ha acabat reinterpretat i confós amb l´adjectiu sard





 i aquesta altra foto presa també a Cambrils ens podria suggerir un comentari pseudo filosòfic: aquest sard i aquest moll es creuaran però no es trobaran mai. Però sobretot ens porta al cap una cita clàssica (i dubtosa) d´Aristòtil on diu que el Sard es menja el moll: la veritat no sembla que el de la foto -una cria, això sí- estigui gaire per la feina



 

Aristòtil; Història dels animals, traduida per A.Camus


Per acabar una importantantíssima descoberta científica: als sards -els peixos, no els habitants de la Sardenya- els fascinen les nostres xancletes
video

divendres, 14 de juliol de 2017

Jump for your life

 Dissabte 1-7 es va celebrar a Cambrils la festa de l'ormeig; enguany vam ajudar a recollir la sàrcia des de la platja i no vam fer cap foto de l'esdeveniment; una pena perquè hauríem pogut recollir gràficament un fet sempre espectacular: la sàrcia havia envoltat una mola de llisses, i a mesura que l´artet s'apropava i s´anava tancant, la majoria van anar saltant fora i es van poder salvar. Bravo per elles.
 (per compensar la manca de fotos d´aquest esdeveniment concret, al final de l´article en penjarem dues -fetes també a Cambrils- que no hi tenen a veure directament, però que, estranyament, ens van sortir més o menys bé)








 la foto, prestada per una familiar, és llunyana i s´hi veu poca cosa; però la taqueta blanca a la dreta segurament és una llissa saltant cap a la salvació. A sota, una llissa, ara al moll de Cambrils, que també es va salvar -en aquest cas gràcies al pescador que la va deixar tornar a casa-




 De quina de les vàries espècies de llisses es tractava concretament? No ho sabem; i encara que ho sabessim, potser no sabríem atribuir-li amb seguretat un nom popular. I és que els noms catalans de les llisses són si fa no fa els mateixos però en funció del diferent indret geogràfic - o de vegades en un mateix indret, com sembla ser el cas alguerès- una denominació pot arribar a designar gairebé totes les menes. Ho veurem sobretot en el cas de mújol, que si bé no acostuma a designar tota la família (com sí poden fer per exemple muge/muggine/muzao en francès/italià/lígur) acaba sent aplicat segons el lloc a totes les llisses

  Per en Miquel Duran el mújol és la llissa de cap gros -o llobarrera, Mugil cephalus- i la llissa (vera) és una de les de llavis gruixuts; és l'opinió més habitual -vegeu el primer i segon text a continuació; el cas occità és semblant (però ja vam veure diferències a l´hora de fer servir el mot lissa, aplicat de vegades a la llissa de cap pla i d´altres a la de llavis gruixuts) 
 Però al tercer text mújol és el galta-roig (això sí: el text recull també l´equivalència mújol-M.cephalus). Al quart és la de cap pla. Al cinqué és la llissa de llavis gruixuts. 




R.Caria; El lèxic dels mariners algueresos (2010)



    A.Griera; Els noms dels peixos...(1913)











Alfred Ayza; La pesca en la València del segle XIV (dins la Revista l´Espill 17 1983)


un altre text, on, després de recordar que llissa vera és el nom habitual de M.chelo, se´ns diu que tant llissa com mújol poden designar M.cephalus -la llissa llobarrera:




les llistes antigues de noms de peixos no ens ajuden gaire: o apareix el nom llissa o el nom mújol -o tots dos- però sense especificar trets distintius de cada peix- 

                Robert Cuellas  Campodarbe; El ́Llibre de Costums, Privilegis i Ordinacions ́ de la ciutat de Balaguer (2012)



Al vell diccionari de Pere Torra mújol és M.cephalus -però sembla que el nom llissa sigui pel cap-pla- 


el que diu el DCVB:
MÚJOL || 1. m. Peix de l'espècie Mugil cephalus, semblant a la llissa, LLISSA LLÍSSERA f. || 1. Peix acantopterigi de diferents espècies del gènere Mugil;

en canvi en aquest text antic provençal parlen de mujols i  calugas
Ja que ha sortit el terme caluga, també present en algunes localitats catalanes: el que sí sembla clar (vegeu el cinquè text penjat més amunt) és que l´aplicació de l´adjectiu 'negra' i 'blanca' es fa sempre a aquestes dues espècies concretes:
                 M.Alegre, J.Lleonart, J.Veny; Espècies pesqueres d´interès comercial (1992)



  Fem un petit salt -mai millor dit- a la Sardenya: en aquests vocabularis sards lissa i muggine són sinònims intercanviables. I en un altre text, el que pengem a sota, el naturalista sard va dir que no era capaç de distingir les diferents llisses, i que els pescadors ho feien tenint en compte... la manera diferent de saltar de cadascuna

                                      F.Cetti; Storia naturale di Sardegna (1774)



des de fa uns poquets dies Cambrils ha recuperat la subhasta de peix -després de 17 anys de no fer-ne. A la pantalla veiem el preu de venda de les llisses i no podem evitar preguntar-nos: quina llissa en concret?    potser la resposta la tenim en la mateixa imatge perquè el nom apareix en plural: 'llisses' 





 Ja vam veure que el nom francès del moll -surmulet- de vegades és posat en relació amb alguns dels noms per les llisses -per exemple mulet-



 
L´escórpora és, en certa manera, l´antítesi de les llisses: no salta ni neda, i s´està a l´aguait esperant la seva presa. Però ens permetrà acabar l´article amb un to pseudo(melo)dramàtic, perquè aquesta va deixar que ens hi apropéssim tant que gairebé en vam poder tastar el verí



 Edit 26-7: des de Cambrils ens envien (gràcies Gerard M.!) un video de Canal Reus que recull imatges de l´esdeveniment. Durant uns segons -des 40 al 43- veiem les llisses volar.


Més informació sobre la festa de l´ormeig a:

https://es-es.facebook.com/larjau.velallatinacambrils/

articles relacionats:

dijous, 22 de juny de 2017

remena nena

  Fragment del capítol 5 de Pinocchio en les 5 versions que de tant en tant intentem analitzar en aquest blog. 
 Hi trobem 4 maneres de dir 'remenar, regirar': toscà frugare , genovès/piemontès ravattâ/ravatè, ferrarès rumàr, venecià remenar








 .L´original de Collodi fa servir frugare però en toscà també existeix el paral.lel del ferrarès rumàr -que té el mateix origen que els nostres remugar i rumiar: rumare 1 pop., tosc. Rimenare, rimescolare 2 ant., lett. Ruminare el diccionari Treccani, que dóna l´accepció amb sentit 'ruminare' com a primera, també recorda l´origen toscà del sentit 'remenar': rumare v. tr. [lat. volg. rūmare, der. di rūma «petto, gola»]. – 1.ant. Ruminare [..] 2. tosc. Rimescolare

en vènet també existeix el verb rumare; aquest web el dóna com a genuí en front de l´italianisme sercar -que sí que sembla vàlid quan es tracta de cercar sense remenar; un altre sentit de sercar és el de 'tastar'

LINGUA VENETA
DIALETTO VENETO
ITALIANO
Rumar
Sercar
Rovistare, cercare


Zsercar1 (..) sercar[e] (..) cercare; zsérca le ciave cerca le chiavi! ; zsérca de far ben cerca, vedi di comportarti bene zsercar2 (..) sercar[e] (..) assaggiare, sentire al gusto, assaporare; zsérca el vin = tasta el vin assaggia il vino (SIN. tastar1 , sajar) http://www.xoventu.org/wp-content/uploads/2010/09/disionario-ven.pdf
en aquesta pàgina (on per cert la llengua ja és anomenada directament "dialetto") també consideren rumare com a verb típic vènet i el tradueixen a l´italià com 'rimenare' -amb acudit final inclòs-:
Il verbo rumare in italiano significa rimenare, rimescolare, anche ruminare. In dialetto veneto ma anche emiliano significa rovistare (in genere un recipiente in profondità), (..) grattare la terra, scavare (tipico dei cani), rimescolare. “La ghèto finìa de rumàre lì dentro”(l’hai finita di rovistare lì dentro?). “El can ga rumà da per tuto” (il cane ha scavato dappertutto).(..)
il termine è stato associato anche ad una barzelletta veneta (Il più famoso archeologo cinese? Chiruma Kataosi)(..) qui regira troba ossos


rumare (rumâ) en lígur: el trobem per exemple al diccionari ventemigliusu-italiano que ens va fer arribar amablement Enrico Malan; hi veiem una accepció 4 específica: l´acció pròpia de la sàrcia (xarxa) d´arrastro; ens sembla un verb força descriptiu de l´efecte -no sempre positiu, malauradament- que provoquen algunes sàrcies al fons del mar: no només arrossegar sinó també regirar-ho tot. 
També pengem un exemple en el dialecte del municipi del ponent lígur 




A sciàbega a (..) se tira d’in terra in modu ch’a rüme in sciù fundu, ubligandu i pesci a intrà intu sàcu. 
http://www.cumpagniadiventemigliusi.it/index.php/marina-locale/338-sciabega-e-giancheta 



la sciabega és semblant a la sàrcia anomenada artet. A les fotos (nostres, d´aquí la poca qualitat), la festa de l´artet a Cambrils l´any passat. S´apropa ja la d´enguany


de rumare prové el lígur per escombraria: rumenta; però ja vam veure aquí que per la frase 'remenar a l´escombraria' és habitual fer servir el verb que veiem a la traducció genovesa i dir per tant ravatâ inta rumenta. També vam parlar de l´equivalent occità rementa(s) -que semblaria el mateix mot amb la primera sil.laba reinterpretada com un prefix re-, però Mistral el va relacionar amb llatí ramenta 'llimadures', procedent de radere-


Dos exemples genovesos recents: Quande gh’ea e stradde pinn-e de pertuxi (..) Ò parlòu de chi va a ravatâ inta rumenta http://www.seseditoria.it/gazzettino/dicembre_16bassa.pdf

Un giórno, de quélli che no s’à nìnte de speciâle da fâ, magâra cêuve e l’é fréido, e se va a ravatâ inte vêge cöse, ò atrovòu ’na scàtoa de légno  http://www.seseditoria.it/gazzettino/febbraio_13bassa.pdf     en aquest exemple, sigui dit entre parèntesi, trobem una construcció típica lígur on la condició de fred no s´expressa amb el verb 'fer' sinó amb 'ésser' -i on, per tant, 'fred' és adjectiu i no substantiu: és fred; passa el mateix amb câdo, que a diferència del català, és tant substantiu ('calor') com adjectiu ('calent') 

un de savonèsFin a l’ätru giurnu eu un poverettu ch ˙ ’ u dumandävu l’elemoxina, poi, ravatandu int’a rümenta, ho truvóu ‘na lanpada vegia; http://www.campanassa.it/3%20campanassa.pdf 
 
dues opinions, no tan recents, sobre el verb (i el substantiu 'ravato' andròmina, moble vell')



G. Parodi Giornale Ligustico... (1885)


.passem al remenare del text venecià (que ja hem vist que també hauria pogut ser rumare); el verb pot ser pronominal, 'bellugar-se'; l´exemple que ens en dóna aquest diccionari és el de bellugar-se al llit -moviment no gaire aparatós però ple d´agitació: remenar/ ra-(menar[e]) (..) 1. rigirare, rimescolare 2. picchiare (intens. di menare); remenarse vb.reg.rifl. rigirarsi; remenarse ’ntel leto rigirarsi nel letto, senza riuscire ad addormentarsi 

dos exemples més extrets de la mateixa traducció del nostre clàssic (entre parèntesi posem els mots corresponents a alguna de les altres versions)

cap 7 — Vèrzime!, - sigava intanto Bepin da la strada.
Papà mio, no posso!, - rispondeva el buratin pianzendo e remenàndose2 in tera. La nota del text aclareix als lectors el significat del mot: 2 Rimenandosi, agitandosi scompostamente.(toscà: ruzzolandosi; genovès arrobattandose; ferrarès vultulàndass)

cap 11 Magnafogo (..) in fondo no ‘l gera un cativo omo. E la prova xe stada che, come che ‘l se ga visto portar davanti el pòvaro Pinochio che ‘l se remenava2 come na bissa sigando: “No vogio morir, no vogio morir!”, el ga scominsià subito a comòverse 2 Dimenava.(toscà che si dibatteva; gen. ch´o sbatte pe tutti i versci; fer. ch´al s´agitava..)

al cap. 28, en canvi, trobem un simple menare per referir-se al fet d´agitar una part del propi cos, les cames -o millor dit les potes, perquè qui ho fa és un gos-: el ga subito scominsià a menar le sate come un disperà par star a gala


segon parèntesi, ara ictionímic: hem marcat en negreta el mot bissa 'serp' derivat de bèstia. Habitualment -vegeu per exemple aquí- es considera que el mot vènet per l´anguila jove, bisato, n´és un derivat. En aquest article es posa en dubte la teoria, per raons fonètiques -el pas de s sorda a sonora-. I als textos següents veiem que hi ha una segona hipòtesi:

bisato // biˈźato s. m. sing. (..))[Voce diffusa in tutta l’area ven. Cfr. istroven. (Fiume, Capodistria), pad. e venez. biʃato (anche come eufemismo per l’organo sessuale maschile), bellun. biʃat, vic. e trev. biʃata f. e ital. bisatto ‘piccola anguilla’ (..). < Esistono varie ipotesi sull’etimo della voce ven. bisato: Battisti e Alessio (DEI: s.v., JaFa I: 157) lo collegano all’ital. biscia ‘serpe non velenosa’, dal lat. bēstia(m) (DELI: 220), per la somiglianza fisica delle due specie. Doria (GDDT: 75) contesta quest’ipotesi (v. anche Manzini / Rocchi: 21) a causa di difficoltà fonetiche. È più probabile, secondo Doria, la derivazione dall’agg. ven. biṣo, a sua volta dall’agg. ital. bigio ‘di colore grigio opaco’ Mari romanzi, mari del contatto: lessico e paremiologia 2016
             V.Vinja Poissons serpentiformes:noms panméditerranéens (1976)

Potser hi ha encara una tercera opció: existeix un mot vènet biso que significa 'pèsol', italià pisello. Pisello designa en italià també el penis i no descartem que en vènet s´hagi fet la mateixa comparació. De fet tant l´anguila -ho hem vist en un dels textos de més amunt- com biso poden al.ludir al membre masculí -i potser als testicles? 
                                                   E.Rosman; VocabolariettoVeneto Giuliano (1922)

 el nom bisato a la costa eslovena




Remenar en català pot ser pronominal i el Dgec posa de nou l´exemple de l´agitació al llit  pron Regirar-se. Remenar-se al llit, agitat per la febre

per nosaltres -per qui escriu aquest blog- és bàsicament un verb transitiu, i no l´hem fet servir mai com en l´exemple del Dgec o els exemples venecians. Si fem una cerca a google de 'es' + 'remena' en general el que trobem són formes impersonals o passives -exemple escatològic inclòs-

en tot cas el verb segueix viu, i fa pocs dies vam enxampar el nostre nebodet de 5 anys cantant aquest clàssic entre clàssics





  








un altre clàssic: remenar en un acudit del Cu-cut (consultable a la web ARCA) que vam llegir fa uns dies en aquesta novetat editorial 

 









potser us pot interessar també  http://elpetitespolit.blogspot.com.es/2016/01/occitans-o-cantabres.html