diumenge, 25 de gener de 2015

menes de totes menes

Aquest post ha estat millorat i sobretot ampliat aquí. No esborrem l´antic perquè conté un comentari d´un lector

Qui escriu aquest blog ha sempre sentit i fet servir la paraula mena com en aquesta acepció que trobem a l´Alcover-Moll:
3. Classe, espècie; cast. clase, especie. Plena fins a vessar d'una mena d'escudella de pa i verdures, Massó Croq. 179. (..) De tortugues... n'havíem de tota mena, Salvà Ret.251

 I menys sovint com en una de les que recull el GDLC:
Per natura. No sóc de mena menjador. L'ase és pacient de mena. De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena.

El primer ús l´hem trobat sempre com en el primer exemple, és a dir, amb article indefinit+mena+de precedint el mot amb el qual el parlant vol establir una semblança (és a dir, tal i com diu el GDLC, aplicat  a un nom que hom pren com a referència per explicar una cosa desconeguda, però que té molta semblança amb allò que designa aquest nom, 


Exemples occitans:
  
  Lo carchòfle d’ase,el, es una mena de cardon gròs, L’artichaut d’âne, lui, est une sorte de gros chardon Lo carnaval dau bestiari

Après l'Edit reial de 1539 que li interdisiá tota mena d'expression oficiala,la lenga d'Oc s'era refugiada a flor de terra per continuar a dire (..) las emocions dels òmes Après l'Édit royal de 1539 lui interdisant toute expression officielle, la langue d'Oc s'était réfugiée à fleur de sol pour continuer à dire (..) les émotions des hommesClaude Marti Nos cal téner, e ferme!

Dos exemples d´un text de Laurenç Revest publicat fa només uns dies:
Me faguèt pensar a una mena de monde parallèl dals occitanofònes, un “temps dal pantais” (..) ò ancara una “noosfèra” lingüistica 
 conoisso de mond "meridionals" (=occitans) que pantaian de quitar la molonaa e la pression de tota mena (..) e anar viure en Gavotina dins las valaas de las Alps Maritimas,dins las Alps d'Auta Provença o sus una isla perduá de Polinesia.


  Obviament l´expressió mena de significant 'classe (concreta) de' existeix en català: Quina mena de gent som, per exemple

 Però potser degut a l´ús freqüent de l´expressió on una mena de confereix un cert aire indeterminat a la frase, ens resulta una mica estrany (a nosaltres, parlants d´una varietat central i possiblement empobrida) sentir la paraula utilitzada en aquest context que potser hauria de ser el més normal, és a dir en oracions de l´estil 'hi ha moltes menes [concretes] de..' Potser per això també una expressió com de tota mena ens resulta més natural així que no pas en plural i amb article determinat (hi tornarem de seguida, al final de l´entrada)

  L´occità també pot fer servir mena tot sol, com en aquest exemple extret d´una gramàtica d´un dialecte llenguadocià proper al de Montpeller:  Mena: (..) espèce ; sieu pas d’aquela mena : je ne fais pas partie de cette catégorie de gens ; (La lenga dau Grau de Palavas)

 (en canvi aquí diríem que en la nostra variant catalana aquesta frase sonaria potser incompleta; i seria més habitual afegir, per exemple, la paraula gent al darrera de mena -com de fet fa la traducció francesa-).

 Pel que sembla l´escriptor Max Roqueta feia servir molt la paraula, com veiem en aquests exemples que pengem; als exemples 4 i 5 mena va precedit de demostratiu i d´article determinat, al 6 apareix sense substantiu al darrera. Els dos darrers exemples ens semblen interessants perquè hi trobem mena acompanyant la paraula biais ('manera' 'forma'):
-una mena de fèbre que s’espandiguèt dins l’estrem de las carns.
-una mena de tomba escura ont degús ausa pas pus apegar la man sus una taula
-Dins lo revolum d’auvaris de tota mena que m’assucan
-Amb aquela mena damistat un pauquet mespresosa que se baila tan plan en aqueles que vos fan pas ombra. O als paures.
-es la mena de ben mai santa que se pòsca engimbrar
-aquela mena que viu dins son segur e sa cresença.
-Aquel baujum, sau de la vida, sola mena de biais per poder téner lo còp sens èstre mudat en (..) gal dins sa polalha
-ensajava,per tota mena de biais, d’i embelinar la filha
      Exemples extrets de la web de J-F BrunMontpelhièr l'occitana















Argelièrs, vila on va néixer Max Roqueta; una mica al Sud-Est, Montpeller (i una mica al sud de Montpeller, Palavàs)



Seguint a Occitània: tampoc no creiem que l´ús de mena + adjectiu, amb mena significant directament 'manera' sigui habitual actualment en català. Per exemplificar aquest ús, prenem unes frases d´aquest interessant blog gavot:
           Cuento ben estudiar un jorn d'una mena mai fonta aquela tradicieu d'una confederacieu republicana. Cen qu'es ja segur es que Pelha,Luceram,Uels e, bensai,  Levens se son leu vistas desliuràias dal poler feudal (..),
      S'agisse pas d'un interés direitament istoric, perqué, se volem parlar d'una mena estrecha, tot es fauç.

       
  En canvi no trobem mena ni al llibre de Joan Coromines sobre el parlar de la Vall d´Aran, ni al diccionari aranès-anglès; el diccionari d´Aitor Carrera sembla donar com a específics aranesos ua sòrta de i ua espècia de. En gascó sí que es pot trobar (vegeu aquí per exemple, o també les aparicions de la paraula a la web Gasconha.com), però en concret en aranès sembla que no existeixi; esperem de totes maneres confirmació o desmentiment.
 [EDIT. La Mireia Boya ens confirma que si vol traduir el català una mena de li ve al cap ua sòrta de. Gràcies]

          ******************************************

A Ventimiglia, Ligúria, a prop de la frontera amb els parlars gavots, la paraula sembla molt habitual entre els vells parlants. Pengem uns exemples extrets d´un treball sobre la fauna marina lígur, que comença amb un capítol titulat justament Mene de pesca in Ligüria (al glossari final del pdf, per cert, la paraula mena és traduïda a l´italià amb un lacònic 'tipo'. Altres glossaris, com el que trobem aquí, tradueixen amb 'qualità, tipo,modo'). 
En el 5è exemple, la paraula pot ser traduïda directament com a 'espècie', en el sentit taxonòmic d´espècie animal; del darrer exemple no tenim clara la traducció.


 E méne de pesca ch’i custüma in Ligüria i sun a pesca cu’e re, pe’ piglià e anciue e e sardéne 'les classes de pesca tradicionals a la Liguria són la pesca amb xarxes per agafar anxoves i sardines' 

 Inte l’area d’a costa a calità d’u pescau a l’é ciütostu
auta pe’ a presensa de tante mene apreixàe. 'A l´àrea de la costa la qualitat del peix es més aviat alta degut a la presència de moltes espècies apreciades'

 Leciùn - Coryphaena hippurus e Trachynotus glaucus Insci’a cupeta d’a testa d’i mascci grandi (..) se gh’atröva e ařéte d’a schina, che furma ina mena de “cavegliüra”'llampuga - Coryphaena hippurus i Trachynotus glaucus. A la part del darrera del cap dels mascles grans hi ha l´aleta dorsal, que forma una mena de cabellera'  

 L’Agùn u l’à (..) a ganàscia e a mascela ch’i s’alonga in avanti, pe’ da’ furma a ina mena de “becu”'L´agulla prima té (..) la mandíbula i la galta allargades cap endavant, per donar forma a una mena de bec'

 U gritagiu ciü dumandau i sun i ghinbari russi da fundu, cun e mene Aristeus antennatus e Aristeomorpha  foliacea 'Els crustacis amb més demanda són les gambes vermelles de fons, amb les espècies Aristeus antennatus i Aristeomorpha foliaces'

U pesciu türchin u reveste in vařù remarcàu da u puntu de vista de mercàu, ciü de tütu e sardene (Sardina
pilchardus) ê anciue (Engraulis encrasicolus). E furme nuvéle de sardene e anciue in Ligüria i se ciama i giancheti. Aiscì i axerti2 (Scomber scombrus, Scomber japonicus), (..) i sun de mena cu’u pesciu türchin. 'El peix blau té un valor remarcable des del punt de vista de mercat, sobretot les sardines (Sardina pilchardus) i les anxoves (Engraulis encrasicolus). Els nounats de sardina i anxova s´anomenen giancheti [blanquets]. També els verats2  (Scomber scombrus, Scomber japonicus) (..) formen part de la classe de peix blau'.


 l´axèrtu, el verat

No coneixem l´extensió exacta de la paraula cap a l´Est (ni cap el Nord), però com a mínim sabem que en genovès es pot escoltar i el diccionari clàssic de Giovanni Casaccia la registra3; d´un conte del genovesista Alessandro Guasoni:

(..)A Guardia a m'aspëta pe compagnâme feua d'in prexon e anâ inta minea4 (..) sotta o barcon da cella gh'an ammuggiòu de coffe pinn-e de rumenta (..) di avansi de tutte e menn-e'El guàrdia m´espera per acompanyar-me fora de la presó i anar a la mina4, (..) sota el balcó han amuntegat capses plenes d´escombraries (,,) de restes de tota mena'  (A. Guasoni: Inti forni)

una expressió com aquesta, en plural i amb article, la trobem de nou a Ponent, i també al glossari llenguadocià que hem citat més amunt: de tutas las menas :de toutes sortes (en tout genre) (La lenga dau Grau de Palavas)
  Aquí un exemple sense article, l´autor del qual és de Bosigas, al sud de Palavas: Anchòias se pòdon trapar tanben dins totas menas de consèrvas, marinadas e salsariás. (El mateix blogaire havia escrit uns anys abans, parlant sobre el nom de l´estany de Thau: Thau, Taur, Tau e també Taurum, Taphros, Tacum n'i a de totas las epòcas e de totas las mènas. I una mica més avall al mateix text, hi ha un de tota ména però creiem que aquí el sentit és el de 'de tota manera': fins final (..) de tota ména 'al cap i a la fi (..) de tota manera, sigui com sigui')

no recordem haver dit o sentit mai en català aquesta forma en plural. Una ràpida cerca a Google, però, ens confirma que també existeix -sense article però- tot i ser menys habitual: la proporció tota mena/totes menes és aprox. 30:1).

 Notes

1.- aquesta tercera acepció recull també un ús que no hem sentit mai: usat en frases negatives, com a sinònim de gens: «No hem collit mena de fajol, enguany»; «No en tenim mena» (Olot). 
Un molt antic diccionari llenguadocià, el de Boissier de Sauvages, ja recull una acepció semblant, amb mena tot solet, sense substantiu al darrera, i tradueix la frase 'no hi ha mena' amb 'il n´y a pas la moindre ou la plus petite chose'

2.- La forma més habitual a la Ligúria per designar el verat es laxerto. La pèrdua de la 'l' inicial en dialecte ventimigliusu probablement es deu a la seva reinterpretació com a article per part dels parlants. Creiem que és el cas contrari de la paraula que designa 'ham': amo en genovès, pero lamu en el dialecte ponentí, on l´article ha estat reinterpretat com a part del mot.

3.- No és del tot exacte, per tant, el que diu aquest interessant article quan afirma que el mot només es troba en català i occità. Ni tampoc evidentment el que va escriure el Randaccio, donant a entendre que només podem trobar mena en genovès i toscà antic (toscà antic de Dante per exemple)

En genovès, per cert, la paraula està adaptada a la pronúncia pròpia (amb la 'n' velar, d´aquí el fet d´escriure-la amb guionet)

 4.- Casualment en aquest text apareixen juntes mena i la paraula amb la que sembla emparentada, mina; per una explicacio de la relació entre els dos mots, vegeu, entre d altres, l´entrada del GDLC. o la de Coromines al seu diccionari etimològic (el sentit originari 'classe de mineral' hauria donat pas a un genèric 'classe'). 
 Al FEW, en canvi, semblen preferir l´etimologia que fa venir mena del verb minare, 'conduir', i pel que creiem entendre és d´expressions com és de bona mena/és de mala mena 'es deixa/no es deixa conduir', d´on provindria la generalització de la paraula. Una expressió similar va existir també en francès antic:
                                 http://micmap.org/dicfro/search/dictionnaire-godefroy/maine 


Curiosament, el diccionari del dialecte de Palavas ja citat ofereix dues entrades per la paraula mena i proporciona així les dues etimologies. Pengem aquí aquestes dues entrades consecutives (una part de la primera ja l´havíem vista més amunt)
MENA n. f. lat. minera:Mine;filon; extraction ; façon;de tutas las menas: de toutes sortes (en tout genre);espèce;sieu pas d’aquela mena : je ne fais pas partie de cette catégorie de gens ; V. maneira, moda, surta.

MENA n. f. (menare):Menée;conduite; es pas de buna mena : il n’est pas facile à diriger ; a tûs de jugar, as la mena : à toi de jouer, c’est ton tour, V. agûure la man. 

(al voltant d´aquest darrer significat 'torn d´un joc' vegeu aquest text de Robert Geuljans

dimarts, 13 de gener de 2015

Arrambar amb tot

   Els dos significats del verb arrambar que ens proporciona el GDLC són els que fem servir habitualment. D´una banda 'apropar molt una cosa a una altra' (o en l´ús pronominal apropar-s´hi un mateix), de vegades per fer espai o per recolzar-la. El segon significat (probablement el seu significat més d´actualitat) és el de 'prendre, endur-se un d´un lloc tot el que pot': alguns polítics s´aprofiten de la seva situació per arrambar amb tot1

   El GDLC, també ens diu que el mot és un possible manlleu d´algun dialecte provençal o italià, com a terme nàutic ('acostar molt, abordar'), És probable que el dialecte en qüestió sigui el genovès. En Joan Coromines va escriure a l´entrada corresponent del seu Diccionari etimològic que és entorn de Gènova (..) on aquest mot presenta els senyals més antics i abundosos d´autoctonisme. Ja el trobem, afegeix, en rimes del s. XIII (ho veurem de seguida).


De fet, segons l´Enciclopedia Treccani la paraula va arribar a l´italià també a través d´algun "dialecte":
arrembare v.tr. [voce di origine dial., di etimo incerto; cfr.genovarrembà «appoggiare», pis.arrembà «afferrare»] (..). Assalire una nave per l´arrembagio

  En occità sembla mantenir el sentit nàutic:
arrambar (1) verbe tr. 1. s'adreiçar, aborder; 2. acostar, aborder
arrambar (2) verbe intr. aborder
arrambatge nom m. abordage; 
   compausat: a l'~ loc. à l'abordage
    http://www.panoccitan.org

    En algunes variants (però també cal dir que la variant en qüestió és la d´un poble mariner) sembla de fet que sigui un exemple paradigmàtic de verb intransitiu:
Un verbe (..) est intransitif (..) lorsque ce qu’il exprime ne s’applique qu’à son sujet, ne saurait être transmis et ne peut être circonstancié qu’avec l’entremise d’une préposition: arrambar en tarra (accoster au rivage)
  la lenga dau grau de Palavas




  També a les atestacions genoveses més antigues l´ús del verb sembla ser intransitiu (o més ben dit pronominal/reflexiu): 
   Giovanni Flechia, Annotazioni alle antiche Rime genovesi, 1882.


Exemples contemporanis2, extrets d´una preciosa versió genovesa del clàssic Le avventure di Pinocchio
Cap. 6: O l´arremba i pê bagnæ vixin ä stiva [appogiando i piedi fradici (..) sopra un caldano]
12: o l´incontra na vorpe ranga e n´gatto òrbo che se rebellavan3 avanti, arrembandose ùn contra l´ätro [incontrò per la strada una Volpe zoppa da un piede e un Gatto cieco da tutt´e due gli occhi, che se ne andavano là là, aiutandosi fra di loro]
20: poei arrembâve n´pō da na parte, tanto da lasciâme passâ? [che mi farebbe il piacere di tirarsi un pochino da una parte, tanto da lasciarmi passare?]
36: mostrandoghe n´marionetto tutto stropiòu, arrembòu a na caréga [gli accennò un grosso burattino appoggiato a una seggiola]


Ja hem vist (a la citació de G. Flechia) que el verb es troba també en piemontès; i, com era previsible, també és habitual a l´extrem ponent de la Ligúria (a Ventimiglia arrembà); però no coneixem l´extensió precisa del verb a l´Est. Sí que ens consta que al menys es troba una mica més enllà de la Ligúria, a la Lunigiana (zona amb parlars que reben influències emilianes i lígurs); exemple del dialecte de Rossano Zeri4:
 dg'ave la và' su drènt ar bügiu; pó àl pièma al purtèm arumbà kgl àtr. (..) a pi u surfr al fàg bujr (..)e r mél i kula e u g rmàna la zéra. 'allora le api vanno su dentro all'alveare; poi lo prendiamo e lo portiamo accanto agli altri; (..) prendo lo zolfo, lo faccio bollire (..) e il miele cola e ci rimane la cera'


                               *************************************

Hi ha un altre verb amb significat semblant: arramblar; segons l´Alcover-Moll
1. Endur-se'n una cosa per davant amb un impuls violent (Maestr., Cast., Val.); cast.arramblar. 
|| 2. Arramassar; aplegar i endur-se moltes coses de pressa (Cast.). Anem cap a cà Llanssola, nantes que les dònes arramblen totes aquelles llepolies, Guinot, Cap. must. 77. 
|| 3. Donar una renyada forta (Aladern Dicc.). 
|| 4. Arrambar a una banda, llevar d'enmig (Cat.); cast. arrimar. «M'he arramblat per deixar passar el carro» (Cerdanya, Empordà, Gir., Tarr., Sort, Tremp) (..)
 Etim.: del cast. arramblarmat. sign. || || 1, 2. 


Per tant tenim dos verbs, un amb possible origen genovès i l`altre amb possible origen castellà, amb significats gairebé identics. Però la qüestió és que en castellà el verb arramblar no sembla tenir el significat primari que té l´arrambar català (el d´apropar (-se)). Això no tindria perquè ser estrany en principi i potser senzillament el verb manllevat del castellà s´hauria arribat a convertir en català en un quasi sinònim, en totes les seves acepcions, del ja existent arrambar. Però el que ens resulta curiós és que en alguns dialectes occitans molt allunyats geogràficament del castellà existeix el verb arramblar i a més a més hi té té el sentit “apropar”, també amb forma reflexivaD´una web sobre el dialecte de Mollières (molt a prop de la frontera italiana):
aramblar : approcher tout contre (qqch) ; s’aramblar : se mettre tout contre

  I d´una sobre l´occità alpí, una mica més al nord
*adosser(s’) (v) : s’arramblar.

Caldria conèixer les primeres atestacions a les diferents llengües per poder arribar a conclusions sobre quin va ser l´origen i la direcció de propagació dels mots en qüestió, i estem lluny de poder-ho fer. Tampoc no sabem si arrambar s´ha de poder posar en relació amb altres paraules d´arrel semblant i significat relacionat amb 'apropar': ens referim al català (ar)ran i al genovès (d´a)rente (a Ventimiglia arrente; com veurem a la nota 5, la paraula és present a moltes més llengües, com el napolità). Més improbable sembla la relació directa amb un altre mot habitual en les llengües romàniques: arrencar (que podria provenir del llatí eradicare però també d´algun fons pre-indoeuropeu, o potser estaria relacionat amb ranc -que també existeix en els dialectes lígurs, com hem vist al segon exemple de l´adaptació de Pinocchio -)5


1- Quan el verb té aquest significat el Diccionari Alcover i Moll recull només l´ús no preposicional (arrembar + OD). No és un cas únic, com podem veure aquí. El GDLC admet les dues opcions: arrambar amb alguna cosa arrambar alguna cosa

2.- El genovesista Andrea Acquarone ens va comentar un altre possible ús del verb, amb aquesta frase-exemple: "o gh'à arembou un mascon" o sigui 'li ha fotut una pallissa'
A la web d´un altre genovesista trobem una tercera acepció de la paraula, també vinculada en certa manera (com el “arrambar amb”)  amb la picaresca: la de 'encolomar, fer passar una cosa pel que no és':
ànche alôa i pescoéi t’arenbâvan di pésci no goæi fréschi. (Franco Bampi
ens recorda una mica el sentit número 3 que trobem al diccionari Alcover, donat com a típic de Mallorca, i exemplificat amb aquesta frase Y sense dar se'n vergonya | m'arramban sa seua ronya

3.- El verb rebellâ està emparentat amb l´occità rabalar, que ha passat al fancès regional.

4.- Hem penjat una frase llarga per tal de mostrar l´interessant ús dels clítics subjecte en aquesta varietat: a per les primeres persones, la i i respectivament pels femenins i els masculins de 3ª persona, i un neutre u que coincideix amb la forma que de vegades té l´article però no amb els altres dos clítics de 3ª.

5.-Potser podríem afegir a aquest grup de paraules l´italià a randa a randa que veurem més avall en aquesta nota. 
També el castella/català/occità ras -una dona es va apropar al ras de nosautres explica en Laurenç Revest en aquest texti el francès ras/rezpero aquests sembla que provindrien del participi llati rasus, tot i que curiosament la millor manera per definir ras es fent servir arrantallat arran diu el GDLCMés sobre rasus i derivats com fr. racaille i occ. racalha a la web de Robert Geuljans, Etymologie-occitane; potser un altre membre de la família seria el genovès racca, 'no res'; en va parlar el Randaccio al seu llibre, farcit d´etimologies no sempre fiables:


 Al voltant de la possible relació entre la parella arran i arente, mossén Alcover va escriure, ara fa un segle, això:
l’adverbi napolità rente, rende (..) vol dir: devora, acostat, veynat (..) A nosaltres ens causa l’impressió de que es ben cosín germà del nostre ran (..). I el nostre ran d’ont surt? ¿Es de la mateixa rel que’l Rand alemany, que significa vora, vorera, límit, rebaua,terme? Creym que si. (..)

La teoria més habitual, però, considera que ens trobem davant de dues fonts originàries diferents, el rand que comenta Alcover d´una banda, i el llatí ad haerente de l´altra; pengem aquí dos textos antics i dos de contemporanis; en el segon s´argumenta que a randa a randa vol dir 'lentament', però no creiem incompatible aquesta opció amb la més propera al català arran (vegeu el final d´aquesta entrada, on se´ns diu que andare a randa a randa vol dir 'rigirare rasente la costa') ) :

                                              Discussioni linguistiche del Cinquecento


(..) si noti quell’a randa a randa, che qui è sinonimo evidente di a poco a poco, lentamente, e spiega quel verso di Dante Inf. XIV. Quivi fermammo i passi a randa a randa. I commentatori seguendo il Gastelvetro spiegano tutti a randa, come sinonimo del lombardo arente, appresso, che il detto Castelvetro fa venire dal latino haereo, haerente. Meglio la Crusca, che (..) soggiunge l’es. del Machiav. “ Gli mise in bocca Una gocciola d'acqua a randa a randa. ,,- Dove non significa certo rasente. Nel passo adunque di Dante , il P. vuole esprimere ch’ egli si trovava fra la selva e la pianura ardente, si stretto, da non poter camminare che per l’ appunto, a mala pena, lentamente.

ARRAN: [s. XIV; de randa] RANDA: [1363; d'origen incert, sembla afí amb el germ. rand 'vora, cantell, guarnició de l'escut' i també amb el cèlt. randa 'frontera, límit', cosa que fa pensar en un possible origen comú preromà, potser indoeuropeu] GDLC

Rohlfs (1968: 234) dà come origine di rente/arente il participio haerente, del verbo latino haerere, che significava “stare attaccato a, unirsi a”, da cui l’italiano
aderire/aderente (..) Si vedano in proposito le osservazioni di Tortora (2002:1) sul significato di renti in borgomanerese: “Consider […] renti in Borgomanerese (Mendrisiotto: arent; Venetian: arente; Portuguese rente). Loosely translated: “right along the side of (practically touching)” or, “very near” (consider the idea that renti is etymologically related to English adherent (suggested to me by P. Benincà))” Nicoletta Penello; I clitici locativo e partitivo nelle varieta’ italiane settentrionali.


Pel que fa a arrencar, G. Flechia va escriure aquesta breu nota a l´article citat més amunt: