dimarts, 27 de gener del 2015

Perfum d´etimologies

Article de desembre del 2021; sobre plantes -però molt mediterrànies

    Aspic de muntanya! Frigoleta!    (Revue catalane)

    Aquelo lengo nostro a l’óudour dóu fenoui/Lou perfum dei lavando e de la ferigoulo (http://www.parlaren-gardano.fr/448404134)


Farigola i Espígol (escarransit). Comprats, no collits al camp -de fet en una hipotètica sortida al camp no sabem si hauríem estat capaços de distingir-los d´altres plantes, urbanites com som


molt diferents l´una de l´altra; diríem que una és "quixotenca" i l´altra "sanchopanzenca")


Intentarem dir 4 coses sobre els noms dialectals d´aquestes plantes. També sobre la relació d´aquests noms amb les denominacions clàssiques -però tinguem en compte que es tracta precisament de plantes no gaire o no gens habituals a Grècia 


el text citat explica a continuació com Plini va confondre el Thymus grec amb la nostra farigola, vista per ell al Llenguadoc

La farigola en occità es diu Ferigoulo (ho escrivim en mistralenc en homenatge a la web Plantun de Prouvenço). I a la part de la Ligúria més propera a nosaltres, a Ventimiglia, Ferügura. També a Bordighera

Ferrugura a una frazione de Ventimiglia que té un nom aromàtic -prové de Murtra


Un munt de variants -algunes esdrüixules i d´altres planes- a la Flora popular de Rolland

Més a l´est els noms ja són derivats de Thymus -genovès Tùmou per exemple- com en el cas de l´altre nom català Timó

Timó seria, pel que veiem a l´Atles lingüístic del domini català, un diminutiu:

A Menorca el nom d´aquesta o plantes similars és Tem:
A.Sallent; Els noms de les plantes (1929)


La farigola a un diccionari piacentí i un de pavès; no tenim clar si l´accent en piacentí va a la darrera síl.laba -aquí escriuen Tìmoi:



En trentí Timo Tamo -jugant amb T´amo ´t´estimo'-. I una entranyable transformació etimològica en piemontèsTímid -i el seu cosí germà Tímid.. salvatge


Un altre nom llenguadocià és Poto(s) 'llavi (i petó'?); 

Com que a alguns llocs la farigola es diu Pota (poto) però a d´altres en diuen Farigola, i Poto en canvi designa la medusa (un “plantanimal”!), ja tenim garantit l´equívoc:

Per ûn mau de ventre, diguet a la femna de sun pichot, la MARTEGALA, de ye fare ûna tassa de pota. Mays lus Martegaus per la pota disun “farigula” ; dau cop la pichota ye faguet ûna tisana de potas de canau… E la MARGARIDA de t’agantar ûna grussa cagagna!
En raison d’un mal de ventre, elle a dit à la femme de son fils, la Martégale, de lui préparer une tasse de thym. Mais les Martegaux pour le thym disent: “farigoule” ; du coup, la petite lui a fait une infusion de méduses de canal et MARGUERITE d’être en proie à une forte colique! La Lenga dau Grau de Palavas 


sempre al Tresor de Mistral veiem que Derrabo-Poto és qui recull farigola. A la pàgina anterior: Sansoun derrabo-ferigoulo, expressió que sembla una al.lusió a la “insignificància” física de la planta -i que podríem traduir amb 'milhòmens'?



Aquí podem veure algunes de les propostes etimològiques al voltant de Farigola; per exemple un derivat de Filix 'falguera'

Per Coromines podria provenir de fragrare 'exhalar aire':




R. Geuljans es fa ressò d´una altra teoria: de Ferus 'ferotge':

Frigoulo «thym», vient du latin fericula un dérivé de  ferus « sauvage ». Un mot typique pour la région autour du golfe de Lion, cf.catalan frigola, et  l’ancien occitan ferigola.

        M. de Montoliu; Estudis etimològics (1916)

Per d´altres, en canvi, de *ferricula:

                V.Bertoldi dins Revue de linguistique romane (1926)

             Zeitschrift für romanische Philologie (1934)

Al diccionari Aprosio donen per bona la darrera teoria. També a Ventimiglia.


                                                El mapa de l´ALF -extret d´aquí

Feriguola al llibre de cuina Sent Soví:

 

Al seu lèxic de la llengua dels trobadors Raynouard va traduir el mot Farigola amb Lavande (espígol) en el que potser és un error, però en tot cas mostra que de vegades s´ha donat un apropament entre aquestes dues plantes i els respectius noms:





(aquí llegim que el timó è adoperato come disinfettante intestinale. Potser és aquesta l´acció contra el Defessi/dégoût de la cita clàssica de Raynouard, i això confirmaria que es tracta d´un error d´identificació)

De fet a la web Plantun una paraula provençal per 'espígol' és molt semblant a la que designa la farigola -i semblaria un fals mot pla, amb la darrera síl.laba suprimida?:

Lavandula angustifolia: Quouro se parlo de lavando, au nostre, se parlo de ferìgou o de devèndo.

 per l´altre espígol, L. latifolia -que en català és l´Espígol comú o el Barballó- el nom que donen és Espi

a alguns textos més antics l´accent de la denominació -que veiem que es fa servir a l´Alta Provença i el Baix Llenguadoc- sembla anar damunt la O:

        S-J Honnorat; Dictionnaire provençal-français

    Jean Astruc;  Mémoires pour l'histoire naturelle de la province de Languedoc


El creuament de noms entre les nostres dues plantes -que en aparença són força diferents- sembla habitual, i l´espígol pot ser anomenat amb derivats de Thymus:

        Atti della Società ligustica di scienze naturali e geografiche, Volum 12


R. Geuljans ens recorda que altres plantes germanes de l´espígol reben en occità el nom Espic, però comenta un fet interessant: aquest nom es feia servir inicialment per designar una altra planta aromàtica de família diferent i només amb el temps va passar a designar l´espígol o semblants:

spica ou spica nardi ne désigne pas la lavande, que le Romains connaissaient certainement1, mais le nard indien. Pendant le haut Moyen Age le commerce avec l’Orient avait fortement diminué (fin de la globalisation!) et on a remplacé le nard par la lavande tout en gardant le nom, au masculin cette fois: espic au lieu d’espiga 1-Nous ne connaissons que le mot stoechas « variété de lavande »; le mot lavande est un emprunt à l’italien

Ja al Mattioli: Spigo era el nom del nard, no dels espígols -però a França aquests ja rebien el nom Aspic.

Pel Mattioli  i altres autors de l´època ekl nom llatí "tècnic" de l´espígol era Pseudonardus. 

Molta més informaació en aquesta Història natural de les lavandes


        

De manera que el nom provençal potser originari per designar les lavandes seria el descendent del clàssic Stoechas, Estacado -tot i que de fet a les cartes de l´ALF costa de trobar tant aquest nom com Ferìgou; vegem Mistral  (i Chantraine)





És el nom que trobem a Ventimiglia per les plantes del gènere:

Stecadò (Lavandula gen.). Cu’e sciure faite secà a l’übagu se cüra a sténta, l’agitaçiun d’i nervi, u ma’ de testa

 a Gènova per, d´entre d´altres, el tomaní, L.stoechas:


 (una planta, el tomaní, que pel que llegim aquí va ser Sino al XII secolo l'unica specie di lavanda conosciuta in Italia (..) probabilmente introdotta dai Focesi nel 600 a.C).

                                        L.stoechas a una floristeria de Sants

Tùmou i stecadò a la poesia Màccia mediterània d´Alfredo Gismondi (extret de la web de Franco Bampi); a sota un text de la WP lígur amb timó, llorer i romaní


Tra-i arbùsti e e ciànte aromàtiche gh'è in particolâ o tùmou, l'öféuggio e o romanìn, ciànte che, insémme a âtri arbùsti, forman a sôla vegetaçión di lêughi ciù espòsti a-o vénto, creando a coscì dîta garîga, 'n tîpo de màccia mediterània caraterizòu da l'asénsa di ciànte a âto fùsto.

                                                             





El Thymus greco-llatí potser no és ben bé la farigola. Belon ja ho va posar en dubte




ara una nota a una de les traduccions de la Història de Plini







En aquest llibre, a la Flore de Rolland, i en aquest article més possibles identificacions (i més noms dialectals)
Aquí, el que sembla una confusió entre els noms Thymus i Tinus: Viburnum tinus (no thymus) és el marfull 

També un botanista clàssic, Tournefort, va veure que el Thymos dels grecs era una planta diferent -amb les flors al capdamunt, capitatus- però la va seguir situant dins un gènere Thymus com a espècie diferent del T. vulgaris:

 Il.lustració del Thymus "nostre" (a la dreta) i del Thymus de Dioscòrides -amb les flors al capdamunt (veiem que l´autor del text -J.Parkinson- va comparar aquesta disposició precisament amb la de la planta Stoechas)



   Una mica més d´etimologia i curiositats vàries: Hem vist que entre els derivats romànics de Thymus hi ha una oscil.lació d´accent: formes Timó i Tim(o). També en grec clàssic hi havia una paraula aguda, Thymós 'coratge, empenta'; segons Chantraine aquesta i la paraula plana (la planta) derivarien de dos verbs idèntics de significat diferent. De pas també veiem que el nom de la planta pot ser neutre i masculí






en canvi en aquest estudi en grec modern semblen posar en relació els mots pla i agut:

Η λέξη θύμος (thymus) σχετίζεται πιθανώς με τη λέξη θυμός, η οποία προέρχεται από τα ρήματα θύω και θυμιάω (αναδύω) (Boisacq 1938). 

aquí i aquí (Tournefort) consideren que el significat de la paraula plana és 'esprit (revitalitzador)', potser com si les dues paraules estiguessin relacionades


aquí semblen apostar per una etimologia basada en el primer verb 'llençar-se, deixar-se endur per la fúria', i recorden que a part del significat 'aromàtic' i 'coratge, empenta', el mot en té un altre de més prosaic: 'verruga' -al text de Belon n´hem vist el motiu 

Thymum deriva dal greco thýmon che significa timo, la pianta, a sua volta derivato dal verbo thýø = infuriare, agitarsi, smaniare, forse per la decantata azione afrodisiaca e antimelanconica. Ambedue i sostantivi sono neutri. Dioscoride per indicare il timo usa thýmos, maschile, ma per lo più questo vocabolo significa escrescenza, oppure quell'organo linfatico situato alla base del collo nel mediastino anteriore. Per Plinio thymus, maschile, significa verruca, che è un'escrescenza


Mattioli al comentari sobre el Dioscòrides: el thymus (planta) cura els Thymi (verrugues)



                                                               Farigola i tórtores



A profitant que han aparegut dues tórtores, ocells que s´expandeixen imparablement d´Est a Oest d´Europa, diguem dues coses sobre una planta que és en la situació contrària: ha quedat relegada al seu reducte de l´Oest de la Mediterrània europea però ha anat desapareixent (com a planta espontània) a l´Est.

Es tracta del Margalló o Bargalló, la palma europea. La podem esmentar en aquesta entrada perquè, pel que sembla, la seva denominació catalana estaria relacionada amb una de les que hem vist més a munt: Barballó . 


La que tenim al balcó l´hem de podar sovint (no té prou espai per fer-se gran) i sempre torna a brotar:

és una veritable supervivent. I tot i que a la Provença i a Niça i Menton sembla haver desaparegut com a planta espontània, uns pocs exemplars lígurs resisteixen a Portofino:


                                    a Cambrils aquest estiu, envoltat de fonoll marí



De retorn a Barcelona, la tórtora sembla voler fer com el margalló, i desplega les sever ales-fulles

Per acabar: una altra de les moltes plantes que a un lloc o altre tenen noms que semblen derivats de Barba: l´escurçonera -sobre la qual la Viqupèdia catalana té un bon article-  És una planta semblant als salsifis o Barbes de Cabra; i en reggià és la Bêrba ed prēt. En general però rep un nom molt més català:


Per alguns l´etimologia d´escurçonera (planta) seria diferent: provindria d´scorza + nera -i el salsifí seria la Scorzabianca. Aquí tenim F.Mistral fent-se ressò de les dues opcions:

Error curiós: un gairebé contemporani de Mistral, el botànic A. de Candolle, va descartar l´origen català del mot basant-se.. en el nom castellà


                        Alphonse de Candolle; Origine des plantes cultivées (1886)



En aquest fil genovès veiem que a Gènova i voltants la Scorsonëa de vegades es confosa amb el salsifí però també amb una altra planta, la Xicòria, que precisament rep a molts llocs d´Itàlia el nom Catalogna:
a scorsonëa a l'è 'na radiccia sottî mentre a catalogna a l'è un costo de feuggie che se mangian boggie, Ma chì ê ciamman pægio.



En aquest fil genovès veiem que a Gènova i voltants la Scorsonëa de vegades es confosa amb el salsifí però també amb una altra planta, la Xicòria, que precisament rep a molts llocs d´Itàlia el nom Catalogna:
a scorsonëa a l'è 'na radiccia sottî mentre a catalogna a l'è un costo de feuggie che se mangian boggie, Ma chì ê ciamman pægio.


Parèntesi ictionímic dins del parèntesi botànic que suposa aquesta entrada: Escurçó i Escorça es troben en aquest text de Barbier sobre els noms d´alguns peixos. D´una banda 
Barbier va semblar desconèixer el significat d´Escurçó -i també l´origen del mot (de curtio, 'curt') , tot i citar el verb escurçar. Però de l´altra és cert que els peixos citats al text són coriacis (i gens prims):



diumenge, 25 de gener del 2015

menes de totes menes

Aquest post ha estat millorat i sobretot ampliat aquí. No esborrem l´antic perquè conté un comentari d´un lector

Qui escriu aquest blog ha sempre sentit i fet servir la paraula mena com en aquesta acepció que trobem a l´Alcover-Moll:
3. Classe, espècie; cast. clase, especie. Plena fins a vessar d'una mena d'escudella de pa i verdures, Massó Croq. 179. (..) De tortugues... n'havíem de tota mena, Salvà Ret.251

 I menys sovint com en una de les que recull el GDLC:
Per natura. No sóc de mena menjador. L'ase és pacient de mena. De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena.

El primer ús l´hem trobat sempre com en el primer exemple, és a dir, amb article indefinit+mena+de precedint el mot amb el qual el parlant vol establir una semblança (és a dir, tal i com diu el GDLC, aplicat  a un nom que hom pren com a referència per explicar una cosa desconeguda, però que té molta semblança amb allò que designa aquest nom, 


Exemples occitans:
  
  Lo carchòfle d’ase,el, es una mena de cardon gròs, L’artichaut d’âne, lui, est une sorte de gros chardon Lo carnaval dau bestiari

Après l'Edit reial de 1539 que li interdisiá tota mena d'expression oficiala,la lenga d'Oc s'era refugiada a flor de terra per continuar a dire (..) las emocions dels òmes Après l'Édit royal de 1539 lui interdisant toute expression officielle, la langue d'Oc s'était réfugiée à fleur de sol pour continuer à dire (..) les émotions des hommesClaude Marti Nos cal téner, e ferme!

Dos exemples d´un text de Laurenç Revest publicat fa només uns dies:
Me faguèt pensar a una mena de monde parallèl dals occitanofònes, un “temps dal pantais” (..) ò ancara una “noosfèra” lingüistica 
 conoisso de mond "meridionals" (=occitans) que pantaian de quitar la molonaa e la pression de tota mena (..) e anar viure en Gavotina dins las valaas de las Alps Maritimas,dins las Alps d'Auta Provença o sus una isla perduá de Polinesia.


  Obviament l´expressió mena de significant 'classe (concreta) de' existeix en català: Quina mena de gent som, per exemple

 Però potser degut a l´ús freqüent de l´expressió on una mena de confereix un cert aire indeterminat a la frase, ens resulta una mica estrany (a nosaltres, parlants d´una varietat central i possiblement empobrida) sentir la paraula utilitzada en aquest context que potser hauria de ser el més normal, és a dir en oracions de l´estil 'hi ha moltes menes [concretes] de..' Potser per això també una expressió com de tota mena ens resulta més natural així que no pas en plural i amb article determinat (hi tornarem de seguida, al final de l´entrada)

  L´occità també pot fer servir mena tot sol, com en aquest exemple extret d´una gramàtica d´un dialecte llenguadocià proper al de Montpeller:  Mena: (..) espèce ; sieu pas d’aquela mena : je ne fais pas partie de cette catégorie de gens ; (La lenga dau Grau de Palavas)

 (en canvi aquí diríem que en la nostra variant catalana aquesta frase sonaria potser incompleta; i seria més habitual afegir, per exemple, la paraula gent al darrera de mena -com de fet fa la traducció francesa-).

 Pel que sembla l´escriptor Max Roqueta feia servir molt la paraula, com veiem en aquests exemples que pengem; als exemples 4 i 5 mena va precedit de demostratiu i d´article determinat, al 6 apareix sense substantiu al darrera. Els dos darrers exemples ens semblen interessants perquè hi trobem mena acompanyant la paraula biais ('manera' 'forma'):
-una mena de fèbre que s’espandiguèt dins l’estrem de las carns.
-una mena de tomba escura ont degús ausa pas pus apegar la man sus una taula
-Dins lo revolum d’auvaris de tota mena que m’assucan
-Amb aquela mena damistat un pauquet mespresosa que se baila tan plan en aqueles que vos fan pas ombra. O als paures.
-es la mena de ben mai santa que se pòsca engimbrar
-aquela mena que viu dins son segur e sa cresença.
-Aquel baujum, sau de la vida, sola mena de biais per poder téner lo còp sens èstre mudat en (..) gal dins sa polalha
-ensajava,per tota mena de biais, d’i embelinar la filha
      Exemples extrets de la web de J-F BrunMontpelhièr l'occitana















Argelièrs, vila on va néixer Max Roqueta; una mica al Sud-Est, Montpeller (i una mica al sud de Montpeller, Palavàs)



Seguint a Occitània: tampoc no creiem que l´ús de mena + adjectiu, amb mena significant directament 'manera' sigui habitual actualment en català. Per exemplificar aquest ús, prenem unes frases d´aquest interessant blog gavot:
           Cuento ben estudiar un jorn d'una mena mai fonta aquela tradicieu d'una confederacieu republicana. Cen qu'es ja segur es que Pelha,Luceram,Uels e, bensai,  Levens se son leu vistas desliuràias dal poler feudal (..),
      S'agisse pas d'un interés direitament istoric, perqué, se volem parlar d'una mena estrecha, tot es fauç.

       
  En canvi no trobem mena ni al llibre de Joan Coromines sobre el parlar de la Vall d´Aran, ni al diccionari aranès-anglès; el diccionari d´Aitor Carrera sembla donar com a específics aranesos ua sòrta de i ua espècia de. En gascó sí que es pot trobar (vegeu aquí per exemple, o també les aparicions de la paraula a la web Gasconha.com), però en concret en aranès sembla que no existeixi; esperem de totes maneres confirmació o desmentiment.
 [EDIT. La Mireia Boya ens confirma que si vol traduir el català una mena de li ve al cap ua sòrta de. Gràcies]

          ******************************************

A Ventimiglia, Ligúria, a prop de la frontera amb els parlars gavots, la paraula sembla molt habitual entre els vells parlants. Pengem uns exemples extrets d´un treball sobre la fauna marina lígur, que comença amb un capítol titulat justament Mene de pesca in Ligüria (al glossari final del pdf, per cert, la paraula mena és traduïda a l´italià amb un lacònic 'tipo'. Altres glossaris, com el que trobem aquí, tradueixen amb 'qualità, tipo,modo'). 
En el 5è exemple, la paraula pot ser traduïda directament com a 'espècie', en el sentit taxonòmic d´espècie animal; del darrer exemple no tenim clara la traducció.


 E méne de pesca ch’i custüma in Ligüria i sun a pesca cu’e re, pe’ piglià e anciue e e sardéne 'les classes de pesca tradicionals a la Liguria són la pesca amb xarxes per agafar anxoves i sardines' 

 Inte l’area d’a costa a calità d’u pescau a l’é ciütostu
auta pe’ a presensa de tante mene apreixàe. 'A l´àrea de la costa la qualitat del peix es més aviat alta degut a la presència de moltes espècies apreciades'

 Leciùn - Coryphaena hippurus e Trachynotus glaucus Insci’a cupeta d’a testa d’i mascci grandi (..) se gh’atröva e ařéte d’a schina, che furma ina mena de “cavegliüra”'llampuga - Coryphaena hippurus i Trachynotus glaucus. A la part del darrera del cap dels mascles grans hi ha l´aleta dorsal, que forma una mena de cabellera'  

 L’Agùn u l’à (..) a ganàscia e a mascela ch’i s’alonga in avanti, pe’ da’ furma a ina mena de “becu”'L´agulla prima té (..) la mandíbula i la galta allargades cap endavant, per donar forma a una mena de bec'

 U gritagiu ciü dumandau i sun i ghinbari russi da fundu, cun e mene Aristeus antennatus e Aristeomorpha  foliacea 'Els crustacis amb més demanda són les gambes vermelles de fons, amb les espècies Aristeus antennatus i Aristeomorpha foliaces'

U pesciu türchin u reveste in vařù remarcàu da u puntu de vista de mercàu, ciü de tütu e sardene (Sardina
pilchardus) ê anciue (Engraulis encrasicolus). E furme nuvéle de sardene e anciue in Ligüria i se ciama i giancheti. Aiscì i axerti2 (Scomber scombrus, Scomber japonicus), (..) i sun de mena cu’u pesciu türchin. 'El peix blau té un valor remarcable des del punt de vista de mercat, sobretot les sardines (Sardina pilchardus) i les anxoves (Engraulis encrasicolus). Els nounats de sardina i anxova s´anomenen giancheti [blanquets]. També els verats2  (Scomber scombrus, Scomber japonicus) (..) formen part de la classe de peix blau'.


 l´axèrtu, el verat

No coneixem l´extensió exacta de la paraula cap a l´Est (ni cap el Nord), però com a mínim sabem que en genovès es pot escoltar i el diccionari clàssic de Giovanni Casaccia la registra3; d´un conte del genovesista Alessandro Guasoni:

(..)A Guardia a m'aspëta pe compagnâme feua d'in prexon e anâ inta minea4 (..) sotta o barcon da cella gh'an ammuggiòu de coffe pinn-e de rumenta (..) di avansi de tutte e menn-e'El guàrdia m´espera per acompanyar-me fora de la presó i anar a la mina4, (..) sota el balcó han amuntegat capses plenes d´escombraries (,,) de restes de tota mena'  (A. Guasoni: Inti forni)

una expressió com aquesta, en plural i amb article, la trobem de nou a Ponent, i també al glossari llenguadocià que hem citat més amunt: de tutas las menas :de toutes sortes (en tout genre) (La lenga dau Grau de Palavas)
  Aquí un exemple sense article, l´autor del qual és de Bosigas, al sud de Palavas: Anchòias se pòdon trapar tanben dins totas menas de consèrvas, marinadas e salsariás. (El mateix blogaire havia escrit uns anys abans, parlant sobre el nom de l´estany de Thau: Thau, Taur, Tau e també Taurum, Taphros, Tacum n'i a de totas las epòcas e de totas las mènas. I una mica més avall al mateix text, hi ha un de tota ména però creiem que aquí el sentit és el de 'de tota manera': fins final (..) de tota ména 'al cap i a la fi (..) de tota manera, sigui com sigui')

no recordem haver dit o sentit mai en català aquesta forma en plural. Una ràpida cerca a Google, però, ens confirma que també existeix -sense article però- tot i ser menys habitual: la proporció tota mena/totes menes és aprox. 30:1).

 Notes

1.- aquesta tercera acepció recull també un ús que no hem sentit mai: usat en frases negatives, com a sinònim de gens: «No hem collit mena de fajol, enguany»; «No en tenim mena» (Olot). 
Un molt antic diccionari llenguadocià, el de Boissier de Sauvages, ja recull una acepció semblant, amb mena tot solet, sense substantiu al darrera, i tradueix la frase 'no hi ha mena' amb 'il n´y a pas la moindre ou la plus petite chose'

2.- La forma més habitual a la Ligúria per designar el verat es laxerto. La pèrdua de la 'l' inicial en dialecte ventimigliusu probablement es deu a la seva reinterpretació com a article per part dels parlants. Creiem que és el cas contrari de la paraula que designa 'ham': amo en genovès, pero lamu en el dialecte ponentí, on l´article ha estat reinterpretat com a part del mot.

3.- No és del tot exacte, per tant, el que diu aquest interessant article quan afirma que el mot només es troba en català i occità. Ni tampoc evidentment el que va escriure el Randaccio, donant a entendre que només podem trobar mena en genovès i toscà antic (toscà antic de Dante per exemple)

En genovès, per cert, la paraula està adaptada a la pronúncia pròpia (amb la 'n' velar, d´aquí el fet d´escriure-la amb guionet)

 4.- Casualment en aquest text apareixen juntes mena i la paraula amb la que sembla emparentada, mina; per una explicacio de la relació entre els dos mots, vegeu, entre d altres, l´entrada del GDLC. o la de Coromines al seu diccionari etimològic (el sentit originari 'classe de mineral' hauria donat pas a un genèric 'classe'). 
 Al FEW, en canvi, semblen preferir l´etimologia que fa venir mena del verb minare, 'conduir', i pel que creiem entendre és d´expressions com és de bona mena/és de mala mena 'es deixa/no es deixa conduir', d´on provindria la generalització de la paraula. Una expressió similar va existir també en francès antic:
                                 http://micmap.org/dicfro/search/dictionnaire-godefroy/maine 


Curiosament, el diccionari del dialecte de Palavas ja citat ofereix dues entrades per la paraula mena i proporciona així les dues etimologies. Pengem aquí aquestes dues entrades consecutives (una part de la primera ja l´havíem vista més amunt)
MENA n. f. lat. minera:Mine;filon; extraction ; façon;de tutas las menas: de toutes sortes (en tout genre);espèce;sieu pas d’aquela mena : je ne fais pas partie de cette catégorie de gens ; V. maneira, moda, surta.

MENA n. f. (menare):Menée;conduite; es pas de buna mena : il n’est pas facile à diriger ; a tûs de jugar, as la mena : à toi de jouer, c’est ton tour, V. agûure la man. 

(al voltant d´aquest darrer significat 'torn d´un joc' vegeu aquest text de Robert Geuljans