diumenge, 22 de novembre de 2015

dues coses aviades

            Textos en dialecte de Ventimiglia:


[el burret] u se pesca cu’a cana e u l’é retegnüu in pesciu da pivéli, percose u pita assai aviau'(..) pica ràpidament/aviat'

[els pops] i nöa megliu e ciü aviau, andandu indarré pe’ avé caciau föra, da in tübu (..) ch’i l’àn inta pansa, ina schìta d’aiga '(..) neden millor i més ràpidament (..)'

[a l´aranya de mar, peix verinós] Besögna tagliàghe aviau a spina velenusa (.) Deme a mente, se duvessi esse punzüi, feve ve’ aviau da in meigu 'tallar-li de seguida/ràpidament (..) 'aneu de seguida/ràpidament al metge'  


                  E. Malan; pesci e bestie de marina intu parla ventemigliusu 



 
El Gran Diccionari de la Llengua Catalana ens recorda que l´adverbi temporal aviat, provindria de formes antigues catalano-occitanes com viats ivaç.  
[s. XVII; dels antics viatsvivatsivaç, der. del ll. vivacius 'més vivament, més ràpidament', amb la a- inicial d'altres adverbis (a-hir, a-vui, a-prés, a-prop)]

Es tracta de l´etimologia clàssica d´en Coromines, que relaciona les variants esmentades amb el toscà avaccio, ja emprat per Dante. Del qual deriva più avaccio (més aviat; it. mod. piuttosto).

  Ens sembla possible, però, que l´adverbi com el coneixem actualment sigui la forma participial del verb aviar-se, "posar-se en marxa" (cf. italià: avviare). De fet el diccionari Alcover-Moll cita l´etimologia més habitual però deixa oberta l´opció que aviat provingui de via:

Etim.: incerta. Podria esser derivat de via, car via  significa ‘rapidesa’, ‘promptitud’. (..) Coromines (AIL Cuyo, iii, 206) opina que aviat és una variant de l'arcaic ivaç, que ve del llatí vivacius‘més ràpid’, amb dissimilació de la -v-.

Vegem de nou les dues opcions amb dos clàssics occitans: en el seu lèxic Raynouard va ajuntar les entrades vivatz/viatz, englobats tots dos dins l´entrada general vida (donant per cert el curiós i  paradoxal  exemple  que veiem a sota). En canvi Honnorat va relacionar els seus viat/ts/z amb 'via'



   F-J Raynouard; Lexique roman (1844)             SJ Honnorat; Dictionnaire de la langue d´oc (1847)

seguint amb autors occitans -ara més recents- i en aquesta pàgina 
trobem la hipòtesi que aviat  sigui una forma híbrida, i se´ns parla d´una paraula de transició: aviadament
A l'époque médiévale, on connaissait déjà un synonyme de viatz/vivatz  avec aviadament. La première forme était dérivée de viu: elle ne se trouve plus dans les dictionnaires modernes mais elle est remplacée avec le même sens par viu  (Mistral, p. 1119) et surtout vivament  qui expriment une idée de rapidité. La seconde forme était dérivée de via: elle ne se trouve plus dans les dictionnaires avec ce même sens mais est remplacée par aviat  qui contient également l'idée de «se mettre en chemin». Mais l'adverbe aviat  d'aujourd'hui peut aussi bien dériver de viatz  (ou viat), avoir subi l' attraction de aviat  (aviadament) et reçu un  a  prothétique.. Il en est de même de viet chez Garros qui peut dériver de viatz  comme de aviat. Et de «vite» en français...

    
  La possibilitat que aviat provingui de la forma participial del verb  aviar(-se) -i recordem que el propi Alcover cita la forma femenina  aviada2-, sembla reforçada pel fet que la forma lígur aviòu/aviau té també morfologia de participi, amb significat quasi idèntic a l´aviat català3:
     beseugna fâ quarcösa, e aviòu.*
*- els exemples genovesos sense lligam provenen tots de textos d´Alessandro Guasoni  publicats a la revista Bollezzumme! 

2- A la seva entrada del Diccionari Etimològic Coromines també cita de passada aquesta forma reportada per Alcover.  
A Mallorca fan servir prest per algunes de les funcions de l´aviat català i tot i que també aviat pot voler dir 'd´aquí a poc temps', de vegades sembla que signifiqui 'sobtat', com en aquest  Saps que ha estat d’aviat!  Des de Lleida arriba un altre aviats que sembla voler dir 'lliures' 'pel carrer' : n´hi han més d´aviats que de tancats. 
   En genovès la paraula més habitual per l´'aviat' del principat -i també pel 'd´hora'- és fito, que però també significa 'ràpidament' (en aquest segon significant equivalent al vite francès); sembla per tant que fito hagi evolucionat com l´aviat principatí però mantenint alhora el sentit originari 'ràpid'.
  
  3- Desconeixem si hi ha atestades formes femenines lígurs d´aviòu; en tot cas, aquest un po aviòu no ens sembla possible en català. En algunes varietats, com la de Bordighera, molt a prop de la frontera amb França,  aviat sembla ja de vegades tant gramaticalitzat com en català: anche se l´eira aviau, on vistu che geira tanta gente:  'tot i que era aviat (d´hora) he vist que hi havia molta gent'. En canvi hem vist exemples de la veïna Ventimiglia on aviau=ràpid(ament).
Un altre exemple ponentí, amb aviau precedint un altre participi, ordenació diferent a la del català: Mi eira in garsunassu, ma sun aviau andau dai pescavui a ve’ s’i me pigliava 'jo era un jovenet, però vaig anar aviat (ràpidament) a veure si els pescadors m´agafaven'
  D´altra banda comentem que aviòu també pot voler dir acostumat, com en aquest vers del poeta Gian Giacomo Cavalli (1590-1658):  avviòu à ra giassa dro tò cuoe; 'acostumat a la gelor del teu cor'. Però el suposem relacionat a  valencià aveat, aveada, que, pel que sembla, no és cap derivat de via, sinó de ll. *advitiare.

Només coneixem un mot semblant en dialectes del Sud d´Itàlia: en un de calabrès -emparentat, per tant, amb el sicilià- trobem el mot viatu, sobre el qual ens diuen AIXÒ en aquesta gramàtica:

   Roccella Jonica -al nord de la qual, com a  curiositat, hi ha un Bosco catalano-:

El mot no falta al clàssic de Gerhard Rohlfs -amb referència inclosa al català- 


 Tornant a la Ligúria: en aquesta pàgina ens ofereixen un vocabulari del dialecte d´Imperia, i ens diuen: Aviàu (presto) e Aviase (incamminarsi), dal latino popolare ad-viare, p.p. adviatum.    I a la seva Grammatica del tabarchino  F.Toso dóna com a sinònim d´aviàu asbriàu (d´asbriâ 'llençar'; pron. 'agafar impuls')

  
Recordem que a les Balears aviat pot voler dir 'ràpidament' o, si tenim en compte l´existència de formes femenines, 'ràpid/a. També el trobem en forma de plural, com en aquest text, o en aquest altre d´Antoni Alcover:  Mos n’anam amb aquexa gent com un cavall a n-el cós, d’aviats
(I aquí un internauta lleidatà feia servir aquest aviats plural per contraposar qui feia les coses ràpidament i qui actua amb parsimònia)


 Un altre exemple d´Alvover extret del Bolletí; comentant els canvis que percebia en la fonètica de l´anglès d´Anglaterra, va dir: els inglesos tenen una tendencia mercadíssima a enfosquir, a rebaixar totes les vocals àtones, que les fan casi totes iguals, (.). Per això son tan mals d’entendre, sobre tot en parlar aviat.  

  També l´adverbi tost deriva del llatí tŏstumforma participial amb el significat de torrat.4 -I el llatí promptus -i derivats romànics- era un participi. En aquesta emissió l´expert en genovès Franco Bampi ens parla sobre altres paraules i expressions genoveses per indicar velocitat, dues de les quals són de nou formes de participi: Spedîo/îa a-a spedîa, de spedî -it. spedire-, que en català es pot traduir amb un altre derivat de via: 'enviar' (o tal i com ens recorda l´Alcover-Moll, amb el verb espedir/expedir, que vol dir 'enviar' i també Fer més ràpid; apressar (Mall.).(..) Despatxar; apressar-se, fer via (Mall.) )
 No sembla, en canvi, que tingui origen participial el cuita lígur i català (aquest darrer el sentim sobretot en l´expressió a corre-cuita o a cuita- corrents).


4.- A l´expressió Tot seguit (cast. en seguida) tornem a trobar un participi. Pompeu Fabra feia servir l´expressió -desconeguda per nosaltres i que no trobem al diccionari Alcover-Moll- 'Tot seguit que+verb en futur' com a equivalent de tan aviat com + verb en subjuntiu. Tot seguit que podré, li prometo llegir-lo va escriure en una carta adreçada, precisament, a A.M. Alcover. 

Pel que fa a tost/o: a les variants balears fins fa poc encara es feia servir la locució adverbial més tost ('més aviat'), amb un ús semblant al del piuttosto italià i el plutôt francès.

 Aquest adverbi (gairebé) pan-romànic tost es troba també en genovès, on més tost es diu ciutòsto (o ciufito). Té sentit temporal però també el significat derivat "quasi, gairebé"):
                     O scistema o l'é tòsto perfetto

  Amb un significat plenament temporal, tòsto (che) conserva encara funcions semblants a les de formes compostes del català antic de l´estil (ai)tantost com, substituïdes en català actual per construccions com tan aviat com1

 tòsto che son drento, te arvo a pòrta
  Ro Tunesin tòsto che o se fu accòrto / che da e tartañe ògn’òmmo era scappao (..) (exemple del 1781 citat en un article de Fiorenzo Toso)
 tantost con siam en Catalunya, (..) us trametrem la reina e dos fills nostres (Muntaner, Crònica)
  Les funcions de Tòsto resumides a l´entrada del diccionari Casaccia:


  Hi trobem a faltar potser l´ acepció traduible en italià amb appena o  en català amb 'tan aviat com' però també 'tot just ara; adés', i que vam trobar per exemple fa uns pocs dies en aquesta entrevista al Secolo XIX: Putròppo oua ò tòsto finio de fâ l’aggiornamento 'tot just ara he acabat..'

  Pengem a sota uns exemples més, però abans diem que en francès antic el participi del verb avoier es podia fer servir amb el significat  empressé. També que a la Catalunya Nord existeix una forma potser intermitja entre fer aviat fer viafer avia-forma que hem sentit també en boca de gent de la Garrotxa-. I que per aquesta calandreta del Tarn Los aviats consisteix en una presentacion aviada de practicas; o que l´internauta de la vall occitana del Piemont que volia donar una resposta breu a aquest article del Jornalet occità, va escriure dues coses ràpides, doas causas aviaas.

5- sembla que és per influència nordcatalana que al primer municipi occità després de Salses, Leucata, es fa servir també 'aviat' en comptes de l´occità lèu (vegeu pàg. 289 de la tesi La particularitat rossellonesa a través de Carles Grandó.). En canvi a zones del pirineu catalanoparlant trobem una forma lego, com en ribagorçà: ban eixí lego de maití (Joan Veny, els parlars catalans p. 146). Segons el diccionari Alcover seria un castellanisme provinent de 'luego'. No estaria per tant relacionat amb el lèu occità, però en tot cas sembla clar que es fa servir amb el significat de 'd´hora', 'aviat'. De fet el mot luego amb significat 'de seguida' es troba en desús en castellà però no, creiem, en aragonès. Una forma Alego també existeix en valencià de transició  (aviat=prompte, alego); també en alguerès trobem la forma lego però el llibre El català de l´Alguer el considera de nou un castellanisme. I un antic diccionari mallorquí-castellà va donar com a sinònims de tost: prest o luego. Vegeu a més a més aquesta conversa a Internet. Destaquem també que en eivissenc l´expressió lleu-lleu té el significat contrari a l´occità lèu: vol dir 'lentament'

EDIT. 5-1-2017: Al llibre Els gitanos catalans de França llegim aquesta interessant frase pronunciada per un gitano de Lesinyà (Lesinhan, Aude), on alego='ara, avui dia': n´hi ha moltes sortes, de manouches (..) però alego la llengua que parlen és el francès.


anche se l'eira aviau, on vistu che gheira tanta gente, (..) sciubitu, son arestau in pò sturdiu, ma peoi on acapiu cose sucedeva http://www.bordighera.net/menemuntu.htm

En aquest primer exemple, vist també a la nota 2, trobem un  aviau  amb el sentit de 'd´hora' -també veiem en aquest exemple l´ús de sciubitu amb sentit 'en un primer moment'; en altres contextos és equivalent al subito italià, 'de seguida' (i el subito dopo it. es tradueix sübitu dopu), però amb aquest significat també es pot fer servir in mantinente, germà del mantinent català i del  maintenant francès-. Veurem també com per 'd´hora' es pot fer servir prestu, però que el presto italià amb sentit 'ràpidament' es tradueix millor amb aviau -vegeu també la nota 1-. 
. El darrer exemple és genovès i el tòsto que hi trobem és traduït a l´italià amb 'subito'

 -Tuta a gente du paize (..) i saveva che candu Beduffa u picava cusci forte gh'eira da andà a viè in mantinente cose fuse suciesu, (..) A nutisia l'eira sa chi (..) in ta marina gh'eira ina macia scura (..) e subitu tuti i han pensau a in batelu cu se fuse sciavirau e alura besognava fa aviau pe purtà agiuti ai naufraghi http://www.bordighera.net/es-ver/abalena.htm

     -a gente se incaminava prestu pe arivà in campagna  aviau http://www.bordighera.net/es-ver/memim.htm

 -aviau, 1 presto speditamente velocemente
de bùnura, di buonora  prestu, di buon’ora
Enrico Malan; Dizionario Ventimigliese – Italiano Italiano - Ventimigliese

 -Me vestivu spedìu pe andà a travaià, andavu de cùita, ma cume arivavu ti èiri già là. http://www.bordighera.it/cultura/il_linguaggio/le_poesie

 -A l'atacco da Demaria l'é tòsto vegnuo apreuvo a rispòsta do scindico Marco Döia All'attacco della Demaria è subito seguita la risposta del sindaco Marco Doria  http://www.primocanale.it/notizie/stasera-liguria-ancheu-con-gli-studenti-del-dialetto-genovese-158218.html

  La qüestió de les primeres atestacions d´aviat també podria resultar interessant: els diccionaris catalans ens diuen que les primeres aparicions escrites del mot són del segle XVII, però en aquest diccionari del català antic trobem dues cites anteriors -de dues obres l´antiguitat de les quals ha estat o és posada en dubte-.  Pengem aquí la cita del Curial i Guelfa, amb un tantost inicial i un aviat final

E tantost lo haraut entra (…) e dix: -Senyors, yous suplich quem vullats dir si sabets algunes noues dun caualler qui aporta un scut negre (..) -(..) pens que sera al torneig, e quil poras trobar auiat (..)


Acabem dient que creiem que 'd´hora' no existeix en lígur; com és sabut sí el trobem en canvi en català/occità i en arpità. Un exemple franco-provençal:

Graphie d’origine
(..) é r' évè trô tô par lui. É son modo d' haoura, é n' évè pâ d'zor!
Graphie supradialectale
(ORB) (..) 
il ére trop tout por lui. Ils sont modâs d'hora, il n'ére pas jorn!
Français(traduction littérale) (..) c'était trop tôt pour lui. Ils sont partis de très bonne heure, le jour n'était pas levé!
      http://cheignieu-la-balme.over-blog.com/article-patois-bugiste-105059689.html

Post scriptum: una amiga ens va comentar un dia que creu que hauria d´existir la paraula aviadenc -o una altra de diferent però amb el mateix significat que s´intueix en aquesta, semblant a primerenc-. El mot no es troba en cap diccionari i, de fet, una cerca a google no dóna cap resultat... o millor dit no en donava cap: la deixem escrita aquí per tal que, en certa manera, passi a existir.

diumenge, 1 de novembre de 2015

Notícies, anècdotes, curiositats


Es confirma un cop més que el problema no és (només) que el parlin uns pocs centenars de persones, sinó que la proporció de parlants és cada cop més baixa en una vall amb creixement demogràfic positiu.

  • Gairebé a l´altra punta de la Romània, pitjor encara la situació d´una altra variant amb poc més de 1000 parlants: l´Istriot.
D´aquesta llengua ja només parlada en dues o tres localitats Wikipedia diu: in fortissima regressione, è parlato principalmente dagli anziani e utilizzato e compreso sempre meno dai giovani.

Exagerat? segurament no, si tenim en compte aquesta anècdota que podíem llegir fa uns pocs dies: 
ha strappato un sorriso la risposta di un bambino alla domanda se a Rovigno i nonni parlino con loro il rovignese: "Tante volte lo parlano, e noi non capiamo niente"

http://lingvarium.org/maps/roman/istria2-150.gif 



 Es tracta d´un llibre molt car però el podem "fullejar" aquí. Dos tastets, per mostrar la riquesa lingüística que hi ha a la zona, per exemple als municipis més propers a Eslovènia:
  


 Com a curiositat, el petit municipi que hem marcat en els textos està agermanat amb un de més petit a Catalunya, Castellterçol, a la neonata comarca del Moianès


Aquí trobem els videos i els textos de les darreres emissions.  Una altra curiositat: qui escrivia aquests textos feia servir fins fa poc el grup nn- per representar el típic so velar genovès de la n, tal i com preconitza l´Acadèmia (virtual) de la llengua genovesa; ara, en canvi, fan servir la lletra ñ; es tracta d´una opció que trobem en alguns dels darrers articles de la wikipedia ligure i que té una certa tradició -i que defensa el conegut genovesista Andrea Acquarone-:

Chiña zu o numero di mòrti e di ferii, ma cresce quello di açidenti in scê stradde da çitæ Cala il numero dei morti e dei feriti, ma aumenta quello degli incidenti sulle strade urbane.(..) Peñe ciù due pe chi caxoña di açidenti pe corpa seu Pene più severe per chi causa colpevolmente incidenti   http://www.primocanale.it/notizie/zena-meno-m-rti-in-sc-stradde-ma-gh-ci-vittime-p-e-in-sce-doe-reue-162337.html 


   Edit. 9-11 Fa uns dies ens semblava intuir que hi havia moviments en la qüestió de la grafia del genovès i ara en tenim confirmació: un grup de genovesistes han debatut i consensuat uns canvis que ja s´estan posant en pràctica des de fa unes setmanes en els articles de la web PrimoCanale. 
 Un dels membres del grup de debat, l´Andrea Acquarone, va parlar sobre la gestació dels canvis en un article al diari secolo XIX. Pengem a sota el text original -més llarg que el publicat- que l´Andrea amablement ens ha fet arribar. Un proper article d´un altre dels components del grup, fins fa poc seguidor de la grafia de l´Acadèmia (virtual) de la llengua genovesa, explicarà quins són els canvis concrets que promouen, però l´Acadèmia ja els té "detectats" i no els aprova (vegeu el text final del post). 
  La qüestió de la grafia porta anys generant debat1 -a wikipedia per exemple- i esperem que en aquest tema no hi hagi guanyadors i perdedors o, millor dit, que tothom hi guanyi.

 Edit. 11-11: l´altre text que esmentem més amunt, el que parla dels canvis concrets, ja ha estat publicat en l´edició de paper del Secolo XIX. És obra del jove genovesista Stefano lusito i el pengem a continuació del de l´Andrea.

La scrittura del genovese: arriva la grafia standard

Caroggio” o “caruggio”? “Creusa” o “creuza”? Sebbene siano quasi otto secoli che si scrive in genovese, l’uniformità della sua resa grafica è sempre stata un’araba fenice. Dall’Anonimo, coevo di Dante, autore di rime civili e morali, passando per la prosa filosofico-religiosa del Trecento e gli scritti politici e amministrativi del Quattrocento; attraversando la riforma cinquecentesca del Foglietta, che aprì la strada alla grande stagione del barocco, e poi ancora con la revisione defranchiana del Settecento e con quella successiva di Martin Piaggio, la scrittura del genovese si è evoluta, ma non si è mai fissata.
E’ vero che a fine Ottocento, quando in zeneise uscivano romanzi e periodici – con ampia diffusione, fino a Buenos Aires – la grafia era più o meno uniforme, però quell’ultima “normalizzazione”, che solo la linguistica del Novecento ha saputo dare alla maggior parte delle lingue, per una ragione o per l’altra non è mai arrivata, pur non essendo mancate, anche in anni recenti, proposte più o meno equilibrate e autorevoli.
A questa situazione, dato che il genovese sta riacquistando spazio nei media e sembra destinato a entrare in altri campi della vita civile, hanno voluto rimediare alcuni esperti, che su invito del Secolo XIX hanno lavorato cinque mesi per raggiungere la sintesi di cui oggi diamo notizia. Un gruppo di cui hanno fatto parte, oltre al sottoscritto, Erica Autelli, dottoranda all’Università di Innsbruck con una tesi sulla grafia storica del genovese; Fabio Canessa, conduttore del telegiornale in genovese su Primocanale; il Prof. Daniele Caviglia, savonese, docente universitario e poeta in genovese; Alessandro Guasoni, tra le voci più significative della letteratura in zeneise; Stefano Lusito, giovane specializzando in Linguistica e conduttore di corsi di genovese; Anselmo Roveda, scrittore ed esperto di editoria per l'infanzia, nonché il Prof. Fiorenzo Toso, docente di linguistica a Sassari, specialista dell'area ligure.
Cinque mesi di riunioni talvolta molto accese, perché un conto è decidere come scrivere una parlata soltanto orale, dove si “inventa” una scrittura coerente su base italiana e il gioco è fatto, altra cosa è avere a che fare con una lingua forte di otto secoli di letteratura, che non si possono ignorare: è per questo, tanto per dire, che scriviamo “ponto” e non “puntu”.
Allora le dispute possono durare all’infinito: i catalani ad esempio, che fissarono le loro norme nel 1909, ci misero trent’anni di discussioni a morte. Da noi in questo senso è andata meglio. La speranza è che i risultati siano altrettanto duraturi, e che soprattutto siano utili a quel processo di recupero della lingua genovese da più parti auspicato, in linea con la tendenza generale della cultura europea.

  Andrea Acquarone

  La grafia: cosa cambia 

  L'opera di normalizzazione operata dal gruppo di lavoro promosso da Il Secolo XIX punta a razionalizzare e codificare l'esistente, senza eccessive modifiche: essa comporta alcune novità rispetto alla grafia utilizzata su Parlo Ciæo fino a domenica scorsa. Le passiamo brevemente in rassegna, in attesa che l’intero sistema venga illustrato nel dettaglio in una pubblicazione separata, dedicata a tutti coloro i quali vorranno cimentarsi nella scrittura del genovese.
In ossequio alla tradizione, si eviteranno le -z- intervocaliche per il suono della «s sonora» (cfr. italiano rosa) e si scriverà semplicemente -s- (corteisenasobesugoriso), salvo ragioni etimologiche (lezepezo). Quando si dovrà segnalare il suono della «s sorda» fra vocali (cfr. italiano sole), si apporrà a tale lettera un simbolo di lunghezza (fäsoimbösoingambâse,sentîse), ad eccezione delle parole composte (perdisepreseleçion).
Se da una parte sono stati eliminati numerosi accenti indicanti semplicemente la vocale tonica, si è deciso di segnare la lunghezza vocalica nei gruppi vocalici -ai- ed -ei- (utile a distinguere ad esempio äia ‘aria’ da aia ‘aveva’), davanti a -gn- e -sc- (vëgnosaviësci) e di distinguere graficamente le realizzazioni di -o- (tròppopöcodôçetto). Anche il sistema di utilizzo delle consonanti doppie (pronunciate scempie nella lingua parlata) è stato rivisto secondo criteri etimologici precisi e puntuali.
Una novità relativa è rappresentata dal recupero del carattere -ñ- per indicare il suono di «n velare» prevocalica (come in seiaña), stabilito per evitare l'abuso del trattino all'interno della parola e per semplificare, conformemente a un uso dotato in passato di un ampio seguito, la resa di questo suono caratteristico del genovese.
Tale sistema di scrittura è attualmente in uso nei due maggiori media regionali, e si propone come il modello a cui riferisi per gli usi scritti della lingua genovese.

Dott. Stefano Lusito



 Acabem amb la crítica de l´Acadèmia.


A grafîa in sciô Sècolo e in sce PrimmoCanale a l'à fæto in gròsso pàsso inderê. Écco cómme a l'é cangiâ bén bén in pêzo.
1. L'invençión da ñ: comme se peu védde chi, a ñ a l'é stæta adêuviâ solo da P.B.F. (1873) e da P.A.F. Gazzo (1909), sàiva a dî inte doî lìbbri davéi pöco conosciûi.
2. L'ûzo da "s" pò-u són [z]: gran confuxón!
3. L'ûzo da "u", in càngio da "o" inti ditónghi, sàiva a dî pò-u són [w].
4. Consonànte dógge abrétio: perché scrîve "straddale" con dôe "d" ò "padiggion" con dôe "g"?.
5. Paròlle inventæ: æguäio (acquario), bànso (bilancio)


 1.- És sabut que en moltes llengües minoritzades la qüestió de la grafia i, de manera més àmplia, la de la relació dialectes-estàndard, és de les més controvertides. Pel que fa al piemontès, per exemple, el blogger Gianni Davico (pot ser que sigui l´únic blogaire que escriu en piemontès?) en va parlar fa poc aquí; i n´havia parlat, fa una mica més de temps aquí o aquí.