dijous, 21 de gener de 2016

occitans o càntabres?


  •  Presentació de les espècies Pagellus acarne i P. bogaraveo
Els noms catalans acceptats avui dia per les espècies Pagellus acarne i P. bogaraveo són respectivament Besuc i besuc de fonera o de la piga 1. També les variants quelet/calet pel primer i patxano o goràs o calet de la piga pel bogaraveo. Com que la cria d´aquesta segona mena viu més a prop de la costa i no té la característica taca negra dels adults, va ser presa durant molt de temps per una altra espècie diferent  i per tant va rebre una altra denominació: boga-ravell. El peix gran amb la taca rebia el nom científic Pagellus centrodontus i el petit el ja esmentat Pagellus bogaraveo. I és que la qüestió dels noms (i de les classificacions científiques) d´aquests peixos ha estat sovint envoltada per la confusió; ja hem vist que és un tema recorrent en ictionímia i remetem un cop més al llibre de M. Duran o al clàssic de Cuvier per fer-nos-en una idea (però veurem algunes imprecisions del propi Cuvier, que per exemple va seguir separant el besuc de la piga i el boga-ravell com a espècies diferents).


El besuc o besuc blanc -Pagellus acarne- i el besuc de fonera. El primer té una taca negra a l´aixella de l´aleta dorsal, el segon una de més gran i damunt l´aleta; però els joves del besuc de fonera -els boga-ravells- no en tenen, de taca, i això va generar el convenciment que hi havia dues espècies: Pagellus bogaraveo Pagellus centrodontus (vegeu p. ex  Cuvier). Avui dia P. centrodontus es considera sinònim del P. bogaraveo.
 A l´actualitat encara veiem les consequències de l´equívoc i així, a la seva fantàstica web Enrico Malan parla separadament d´un P. centrodontus -denominat en el dialecte local pàgaru bésügu- i d´un P. bogaraveo; d´aquest segon diu, amb tota la raó, que no té taca al dors; però la foto al costat ens mostra un exemplar que sí que en té: segurament l´Enrico va cercar una imatge de P. bogaraveo -recordem que és el nom "bo" de l´espècie- i en va trobar una d´un adult:

   


En un altre punt del seu estudi, però, ja cita només 2 besucs: Autre calitàe cumüni int’e marine d’a Ligüria i sun (..) e diverse calitàe d’i pagari: pagaru testun, pagaru pànciu, pagaru bufa, bugaruvela (Pagrus pagrus, Pagellus acarne, Pagellus erythrinus, Pagellus bogaraveo)

El nom llatí -i grec- d´on prové la denominació científica acarne va designar a l´antiguitat un peix no identificat -vegeu Cuvier- i és el que sembla mantenir-se en les denominacions italianes del mero i del dot, i en la catalana d´aquest segon peix -xerna-. Tornem a parlar més avall del mero: 



  •  Identificacions i confusions 

El que va dir Rondelet
: d´una banda va parlar d´una espècie, poisson Acarne, clarament identificable com el nostre besuc, però de la qual estranyament no hi havia noms populars a l´època -només el que encara ara designa el pagell a gran part d´Itàlia, fragolino-. Rondelet coneixia el nom bezogo però aplicat, segons va dir, al que sembla el nostre pagre2




d´una altra va descriure com a espècie diferent el que sembla ser l´aleví de P. bogaraveo, el peix que actualment es continua anomenant bogaravell o similars a molts punts del Mediterrani; aquest nom, en vincular la boga amb l´afegit ravell, 'peix de poc valor'3, va fer que alguns autors -començant pel propi Rondelet- el consideressin una espècie germana de la boga4

  Quin és l´adult de P. bogaraveo, el besuc de la piga o de fonera, a Rondelet? sembla que no n´hi ha -i sent una espècie que viu molt lluny de la costa trobaríem de fet possible que no n´hagués vist mai cap exemplar -De fet en un llibre molt més recent, el vocabulari de la parla de Palavas, vila de pescadors a pocs kilòmetres de Montpeller, no apareix l´espècie-. 
 Segons Cuvier, però, el besuc de la piga sí que apareix a l´obra de Rondelet: es tracta del peix que el montpellerenc va anomenar, seguint Aristòtil, orphós.


 Nous lui rapportons (..) l´orphus de Rondelet.(..) Il n'y marque pas cependant la tache noire de l' épaule.(..) Willughby (..) ne parle de l orphus que d'après Rondelet,et en avouant (..) que ce poisson lui est inconnu.(..) Aujourd'hui c'est le mérou que les Grecs modernes,au moins ceux de Morée, nomment orphos et rophos  

 ja veiem que aquesta equivalència orphós-P. bogaraveo és poc evident: primer, perquè la descripció de l´orphós no coincideix exactament amb la del besuc de fonera, segon, a Grècia el nom és aplicat al nero o anfós5, i tercer: alguns autors que en van parlar van admetre que no podien identificar aquest peix orphos.


 Tornem al peix Acarne de Rondelet: tot i que és estrany que només conegués un nom popular del peix -fragolino-, quan en català per exemple el nom besuc està atestat des de començaments del segle XIV, ja hem dit que la descripció coincideix amb P.acarne. El llibre de Miquel Duran reporta aquesta cita de Delaroche
il est probable que c´ est le même qui a été designé par Rondelet, sous le nom d´acarnan..Il a une têche noire à la base des nageoires pectorales (..)à Iviça (..) on le désigne sous le nom de besouch

Curiosament, Cuvier no va tenir en compte aquest text i va dir que Delaroche no havia descrit ni anomenat el besuc 
                             Cuvier; Histoire naturelle des poissons, 6, p.194

Pengem un extracte de l´obra del gallec Cornide citada per Cuvier; al paràgraf llarg hi trobem els noms castellans dels nostres peixos, al següent una crítica a Rondelet:
                           J. Cornide; Ensayo para una historia de los peces.. (1788)

La crítica a Rondelet, causada segurament pel fet que fes servir el nom besugo per designar el pagre, és incorrecta: segons Cornide Rondelet hauria fet l´equivalència besuc/erytrinus i besuc de la piga/pagrus quan en realitat l´erytrinus del montpellerenc és el pagell i el pagrus és el pagre; ja hem vist que a Rondelet el besuc és l´acarne -i que el besuc de la piga no apareix-. Aquesta roda d´interpretacions errònies la va completar Cuvier escrivint això:



Quan en realitat és obvi que la taca del text de Cornide és a l´aixella (manchitas negras en los encuentros de las aletas jugulares) i que per tant descrivia el besuc i no el besuc de la piga

Però el més interessant per nosaltres és algun dels noms dels peixos que cita Cornide6, i que tornarem a trobar de seguida.

  • Denominacions populars
-Bogaravell. Ja hem vist la teoria de Rondelet sobre l´origen del nom -boga+ravelha. Alguns diccionaris catalans relacionen revell amb una planta: revell 'ullastre', del ll. rebellis 'rebel'

Als diccionaris italians veiem una primera accepció de rovello també relacionada amb ll. rebellis, però és la segona la que fa referència als nostres peixos: aquest nom rovello -en genovès roello- estaria relacionat amb un altre nom de peix, rovella o roviglione, i tot plegat seria una referència al color vermell: lat. rubellio -onis, der. di ruber «rosso» Recordem per cert que un altre peix de la família, el pagell, també rep noms relacionats amb aquest color

La primera part del mot boga-ravell seria 'boca', segons aquest llibre:


-Goràs. Duran (op.cit. Vol.II, p. 36) el considera una adaptació del castellà goraz, mot d´origen controvertit (vegeu diferents etimologies aquí o aquí). Desconeixem la relació -si n´hi ha- d´aquest ictiònim amb d´altres com Goro, citat per Risso, i que segons Cuvier correspon a una xucla.

-Ja hem vist que per Rondelet besuc sembla la denominació espanyola del pagre. Però per Mistral -i molts més- el nom provindria del mot occità per 'guerxo', fent referència molt probablement a la mirada d´aquests peixos d´ulls tan grans -hem vist que el ventemigliusu sembla conservar un accent a la primera síl.laba -bésügu- que potser és l´originari-

                                       http://www.lexilogos.com/provencal/felibrige.php?p=10278
   
  El pagell, peix germà, rep en sard la denominació lemaru; el nom segons Barbier pot estar relacionat amb els ulls grans i adiposos.   Sembla per cert un cas similar al d´una de les denominacions de la llissa: caluga: segons el diccionari de l´enciclopèdia prové de 'cala' però en Miquel Duran (Els noms dels peixos.. Vol 2 p.227) ens recorda l´etimologia més probable: l´occità caluc/ga 'miop', aplicat a les llisses per descriure les parpelles adiposes dels peixos de la família-

 Per un possible origen genovès del mot besugo, vegeu aquest article de Fiorenzo Toso.

 Segons en M. Duran la denominació besuc correspon a P. acarne. Sembla fora de dubtes, però, que en algunes varietats és principalment a P. bogaraveo a qui se li aplica el nom (sol o no, com a la denominació catalana besuc de la piga o de fonera). Pel niçard A. Risso, per exemple, el besuc era el nostre besuc de la piga7
                                                 A. Risso; Ichthyologie de Nice
                     
A continuació va donar el nom niçard de P. acarnegieudo, recollit també per Mistral. (hem trobat també el nom escrit CieoudoNo sabem gaire cosa d´aquesta denominació, qualsevol informació serà benvinguda; Mistral va semblar relacionar-la amb el prov. giéure, lat. gilvus, gris cendré):

                                  http://www.lexilogos.com/provencal/felibrige.php?q=gieu

En aquest llibre trobem els termes intercanviats -giéudo aplicat a centrodontus, besuc a acarne -remarquem per cert que besugo és mot femení en occità i correspondria a una grafia besuga, i potser en el manlleu lingüístic des de o a l´occità, el gènere va ser reinterpretat; segons Mistral, el nom català del peix també és aquest, besuga-:
                      Carle Arnoux; Lou breviàri dóu gènt parla prouvençau

              http://www.lexilogos.com/provencal/felibrige.php?p=10278 


        Barbier fils; RLR


J.M. Réguis va oferir un resum de les denominacions provençals/nissardes de les 3 espècies -ja sabem que en realitat dues- semblant al de Risso. Això sí: amb el topònim càntabre Laredo partit com si fos article+substantiu. No sabem si és error de l´autor o de la terminologia popular. En tot cas és interessant aquesta dependència càntabra a la denominació provençal:


-Pancho -l´hem vista al text de Cornide- o panchito són denominacions castellanes del besuc. Segons wikipedia o aquesta web designarien especialment les cries del besuc de la piga.Vegeu també aquí. Les citem perquè si cerquem en aquesta completíssima web més denominacions del besuc de la piga trobem les variants panchano, pachanete o pachan, cada cop més semblants a la denominació d´algunes localitats catalanes, com el patxano de Cambrils. 
´L´origen de la denominació segons la RAEDel lat. pantex, -ĭcis, panza. Vegeu també aquí.

 Curiosament retrobem la denominació a Ventimiglia, aplicada a P. acarne: 

  Hem vist més amunt que Rondelet no coneixia noms locals del besuc. Alguna web dóna per Gènova el nom Cua-russa però en general a la Ligúria aquest peix sembla rebre denominacions prestades -com aquest panciu-, o directament no tenir-ne, de nom -de fet a moltes altres llengües les seves denominacions depenen de les d´altres peixos, vegeu notes 2 i 7-aquest antic text sobre la pesca a la Ligúria va deixar en blanc la casella del nom de l´espècie:  
                                     C.Parona; La pesca marittima in Liguria 1898

Tampoc trobem cap denominació al diccionari de Paganini:


                                             Vocabolario domestico genovese-italiano: con un' appendice zoologica

 Veiem per cert que en aquests vocabularis genovesos l´adjectiu bufo s´aplica al pagre, no al pagell com a Ventimiglia; recordem els noms ventimigliesos, per poder comparar:





   En provençal també hi ha una denominació relativa a la testa del pagre -anomenat per Mistral Pagrus orphus-:


  Per un dels autors vistos més amunt, el nom correspondria al peix mabre:
                                         Carle Arnoux; Lou breviàri dóu gènt parla prouvençau: 


                                   ************************************

Acabem amb un apunt sobre un altre peix: hem vist un peix orphós que sembla l´actual nero o anfós. No podria ser que aquesta segona denominació catalana anfós (que pel que sembla arriba, en diferents variants, fins a punts de la Ligúria), que s´acostuma a considerar una al.lusió a l´aspecte “imperial” del peix- fos una adaptació humorístico-popular del nom grec, per tal de donar-li un aire més familiar?
En aquest text que pengem a sota veiem que aquest nostre suggeriment (no arriba a ser ni tan sols una hipòtesis) potser topa amb el fet que en algunes contrades el peix rep el nom de rei -però aquesta denominació podria ser posterior i consequència de la denominació  anfósEn tot cas hi trobem també la consideració que el nom del peix és transformació popular d´un mot, -en aquest cas àrab-. 
És curiós d’observar que el mateix peix és anomenat també rei, reiet i moll reial; ¿no podria esser que en alguna contrada catalana, en lloc d’anomenar-lo rei, li haguessin posat el nom propi del rei (Anfós)? Per altra part, podria esser també que l’origen d’anfós fos l’aràbic al-h ūt, que hauria donat directament *alfot i que aquesta forma hagués estat canviada en alfons o  anfós per etimologia popular del nom propi Alfons. Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana XVI p. 109




1.- També en alguerès; vegeu per exemple aquí i aquí. o vegeu aquest llibre:

2.- En algunes localitats lígurs el pagre és anomenat bezugo; ho veiem aquí per exemple. I ja hem vist que a Ventimiglia la majoria de noms d´aquests peixos similars són una combinació amb el nom pàgaru; així, el  P. centrodontus és el pàgaru bésügu

  D´altra banda veiem també la relació entre les denominacions besuc i pagell (emparentada aquesta segona amb 'pagre'; a Ventimiglia el pagell és anomenat pàgaru bufa; Risso va situar Pagellus acarne dins el gènere Pagrus); no només s´inclou els besucs dins el gènere Pagellus, sinó que aquesta mena de dependència la trobem també en les denominacions italianes o franceses -en fr. els noms són pageot acarné i pageot rose pel besuc i el besuc de la piga- i en algunes denominacions "dialectals": segons aquesta web els dos besucs (i també l´oblada), reben a diferents punts del Vènet un nom que és variació de la denominació local del pagell ('alboro')albaro bastardo; i el pagre és anomenat albaro pagro. A sota veiem una altra denominació basada en alboro
                        Giuseppe Boerio; Dizionario del dialetto veneziano


 Un resum de tot plegat, de la ploma de Cuvier (op.cit. p.179): Les noms de pagel et de pageau,dérivés de pagrus,déjà donnés à ce poisson du temps de Rondelet,subsistent encore sur nos côtes de la Méditerranée.A Rome il s'appelle fragolino,ce qui est aussi une dérivation de pagrus; à Venise arbore (..) ou alboro (..) Les auteurs du seizième siècle ont (..) rapporté au pagel l´erythrinus d'Aristote,dont le nom,qui indique une couleur rouge,a été rendu par rubellio dans la traduction de Gaza

3.- RAVELLE : Voir aussi à bogue ravelle. Du provençal ravèu qui signifie rebut, une ravelle se situe à mi-chemin entre le ravan ( qu’on garde encore) et le frachan (qu’on jette)http://www.apvf.org/poissons%20malcor/R.pdf

              F.Mistral; Tresor dòu Felibrige

En català, tal i com ens recorda el DCVB: Raballa; barreja de peix menut de diferents castes (Ross., Empordà, Tarr.)

Un altre mot occità per indicar una cosa de poc valor, com per exemple el peix petit, és ramenta -gitar li rementas en un conteneire, diuen en niçard-:
Ramente (Prov.ramento) Chose de peu de valeur,bagatelle. Par exemple,petit poisson de soupe pour les chats (cf. peissalho),balayures
i no podem estar-nos de comentar que el mot ens recorda el lígur rumenta, 'escombraria' . En un comentari a internet vam llegir un cop:
Una volta, da ragazzo ne ho pescato uno [un peix sabre] a Pegli. L’ ho portato a casa tutto fiero e mia mamma mi ha detto di tutto. L’ ha gettato, intimandomi di non portare più a casa di quella… rümenta


no diem que sigui la mateixa paraula, entre altres coses perquè no podem explicar el canvi fonètic a/u; que no és exactament el mateix que hem vist entre ravell/ruvela perquè en aquest segon cas la u venemigliusa correspon al so u i no a /y/-: 

 Tampoc tenim clar si el ravèu (i variants) a la base del nom del peix té a veure amb el també occità Rabaudar (i variants): 'cercar, remenar (especialment entre coses sense valor)', verb amb un probable equivalent lígur: ravatandu int´a rumenta remenant entre l´escombraria diuen en aquest conte savonès.
        https://archive.org/stream/dellidiomaedell01randgoog#page/n219/mode/1up 

 Potser relacionat amb tot plegat el nom llenguadocià del corball de sorra:  rabanenco. En parlarem en un altre moment

  4.- Vegem per exemple el recorregut que va fer Duhamel; va començar parlant de dues espècies que segons Cuvier -i de fet segons el propi Duhamel- semblen la mateixa: el besugo i el Calet pels catalans (primer diu que és anomenat així a Seta, a prop de Montpellier)

aquest Besuc/Calet és també, continua, molt semblant al peix sense taca anomenat pilonneau o lagadec; aquests dos són, ens recorda Cuvier, el boga-ravell, però Duhamel no va fer aquest pas final en la identificació i per tant a la secció on parlava de la boga va seguir parlant d´una altra espècie, un boga-ravell sobre el qual va haver d´admetre... no saber quin peix era 


5.- en aquest estudi llegim: Orphus: il termine ορφώς indica un pesce di colore scuro; anche a Cipro è detto orphòs; probabilmente si tratta di Epinephelus marginatus.(Lowe, 1834), la cernia bruna o di Polyprion americanum (Bloch & Schneider, 1801), la cernia nera; ma va ricordato pure che Belone belone (L., 1758), l’aguglia, in Francia è chiamato orphie vulgaire. 

 6.-.Veiem al text de Cornide que en castellà (sobretot al Cantàbric) P acarne rep el nom d´aligote. També en euskera, allikot. Per més denominacions -entre elles un calé clarament relacionat amb els calet/quelet catalans, vegeu aquest article de Manuel Alvar, o aquest altre sobre els noms dels peixos als ports asturians.

 7.- Recentment hem aconseguit el número de la revista niçarda Lou Sourgentin dedicat al món de la mar. No hi trobem els noms dels nostres besucs i, de manera diferent a com va fer Risso, apliquen el nom besuc a l´aurada:

Hi hem trobat altres coses interessants; avancem que el nom que donen pel mero no és el que va donar Risso -anfoussou- sinó que sembla un encreuament de noms: lermou, lernia: goulu de mer ou mérou.   Creiem, però, que en realitat es refereixen no al mero, sinó a la xerna/dot.  De en aquest llibre marsellès que hem citat més d´un cop lernio és sinònim de cernie -nom habitual del dot- però els dos noms són aplicats a una escòrpora (la vermella, en català polla):  Cernie. (Fr. Scorpène de Marseille. Sc. Scorpena massiliensis). — Lou cernie, vo encaro lernio, es uno escourpeno (..) Es d'un rouje (..) vieou
el possible error potser prové d´una equivalència donada per Risso   

dimarts, 19 de gener de 2016

polèmiques visibles i invisibles i notícies vàries



L´Assemblea francesa rebutja ajudar les "llengües regionals":


Arran d´aquest debat, un electe socialista anomena bojos els defensors/es de les llengües minoritàries:


(no cal que entreu al blog si no li voleu donar visites, amb el títol ja paga)

La resposta de David Grosclaude:

No és gens bo que les llengües minoritàries apareguin als mitjans (gairebé) només arran de polèmiques, però consolem-nos pensant que al menys encara tenen certa capacitat per generar debat.

                         ********************************

 Fa uns dies uns joves defensors de les llengües minoritzades ens van convidar a escriure un article sobre el lígur. Hi vam comentar que un grup d´experts genovesos havia elaborat una nova grafia del genovès, sense tenir gaire en compte la grafia de l´auto-anomenada Acadèmia de la llengua genovesa. Arran de l´elaboració d´aquestes normes, ha començat una polèmica que en aquest cas, però, està sent gairebé invisible -i no sabríem dir què és pitjor: que d´una polèmica es parli als mitjans o que passi desapercebuda i ignorada- De moment tot el que trascendeix és que la web del PrimoCanale ha deixat de publicar la transcripció genovesa de les notícies -sense donar-ne els motius-. I que l´Acadèmia ha publicat a la seva web unes desafortunades afirmacions on fa una argumentació ad hominem i ve a dir que qui escriu amb una grafia diferent no estima el genovès.


La grafia de l´Acadèmia ja ens estava bé i potser no calia fer-ne una altra, però esperem que la discussió torni al camp lingüístic.

                     *********************************

Recentment hem llegit dues elegants argumentacions de dos intel.lectuals contraris a la normalització de les llengües minoritzades:

.L´escriptor Bruno Morchio va definir la introducció de l´ensenyament de la llengua local a les escoles de la Ligúria com una c... pazzesca

(reconeixem que no tenim clar si el c... es refereix a cagata o a cazzata; suposem que l´esperit (pseudo)goliàrdic de l´autor l´ha empès a voler imitar l´humorista genovès Paolo Villaggio i per tant que es tracta de la primera opció. Per qui estigui interessat en aquest rànquing d´improperis, cagata pazzesca té 2.000 aparicions més a Google i per tant supera de poc el seu rival)


el asturiano es una puta mentira de políticos y filólogos paletos (..) Antes era tolerante pero ahora se me han hinchado las pelotas

(aquí, en canvi, ens ha quedat tot molt clar)


                     *********************************



Notícies piemonteses:

 .El blogaire Gianni Davico ens fa un llistat de lligams a webs en piemontès. No són gaires, unes poques webs d´associacions -algunes de les quals semblen inactives-, alguns comptes de facebook, un article setmanal al diari La Stampa.. hi podem afegir el seu blog, òbviament.

.Pel que fa a recursos per aprendre la llengua, un catalano-uruguaià ha penjat recentment aquest llistat.

.Article recent de Silvia del Negro -article en forma de fitxes esquemàtiques- sobre la minoria Walser al Piemont.


.Article/entrevista sobre la traducció a l´anglès de l´obra del torinès Primo Levi; la traductora admet que no li ha estat possible evitar que el "dialecte" piemontès desaparegui a la traducció:



E l’infanzia torinese.È stato difficile proporla ai lettori americani? «Sono state necessarie scelte decise, come  quella di escludere il dialetto. Non avrebbe avuto senso cercare qualche gergalità locale, americana.(..)»

No criticarem -tot i que el títol del post potser porta implícita la crítica- la difícil elecció de la traductora; al cap i a la fi també l´italià “desapareix” en una traducció. Esperem però que al menys d´una manera o altra -notes a peu de pàgina, introducció..- aquest mateix lector americà/na pugui arribar a saber que el piemontès existeix i que era una llengua i una cultura ben present a la vida de qui va escriure el llibre que té entre mans.