diumenge, 28 de febrer de 2016

Ser o no Ser

   Fa uns dies vam tocar la tecla equivocada i se´ns van esborrar un parell d´articles. Els recuperem a les properes entrades, començant per aquesta

  En algunes varietats catalanes, italianes, i esporàdicament en aranès es fa servir el verb ésser com a auxiliar de verbs transitius: som vist en comptes de he vist. En català aquest tret encara viu i és present a la blogosfera. Encara parlen així també en Joan-Lluís Lluís i altres rossellonesos.
   És un tret que generalment afecta les 1ª i 2ª persones del present; en una crítica a Saroïhandy, que afirmava que als Pirineus ésser havia substituït de manera general l´auxiliar haver, Pompeu Fabra va puntualitzar que es tractava d´unes persones concretes i sempre del present d´indicatiu (vegeu Obres Completes Vol. 3 p. 102). En algunes varietats d´una llengua nord-italiana, el piemontès,  si ha l’ausiliare essere in tutte le persone (i son vist «ho visto», l’è tirá «ha tirato», in dà «hanno dato»). (Enciclopedia Treccani) 

  Segons G. Rohlfs aquest ús de l´auxiliar provindria d´una propagació de les construccions reflexives "impròpies" (de l´estil mi sono mangiata una pizzasono mangiata/o una pizza), molt més habitualment usades per la segona i, sobretot, la primera persona (singular) que no pas per la tercera.
  En parlars propers als del Piemont però on haver s´havia consolidat com a auxiliar d´aquests reflexius -pensem en els dialectes lígurs- aquest ús és inexistent. De fet segons Alcover també en català l´auxiliar de les reflexives impròpies hauria de ser haver; aquest text seu que pengem sembla mostrar que a la pràctica aquesta norma no es complia sempre entre els/les parlants; i ens deixa entreveure, com es confirmarà més endavant, que els gramàtics no veien de bon ull els usos no "gramaticals" d´ésser (més endavant del text que citem llegim: Dins la Catalunya francesa se conserva prou l´us de l´auxiliar esser, però d´una manera antigramatical) :
Son reflecsius impropis aquells que, maldement duguen el pronom se, tenen terme d' acció diferent del subjecte: MENJARSE un plat d' arròs; (..) Per això no s' ha de dir: ME SOM menjat,sinó M´HE menjat un plat d' arròs. (Questions de llengua y literatura catalana. p.468)
  Una estudiosa catalana que ha tractat el tema, Mar Batlle, no veu clar que la hipòtesi de Rohlfs es pugui aplicar al cas català, però en el fons la seva explicació també es basa en la diferència psicològica que els/les parlants establim entre la 1ª/2ª d´una banda i la 3ª de l´altra: el manteniment de l´auxiliar ésser amb les primeres i segones persones es justifica pel fet que presenten el tret de [+ animat], al contrari que la tercera persona, que pot ser [-animat]

La pròpia Mar Batlle ens recorda que aquest tret és present en català septentrional de transició per a la 1ª persona i en rossellonès per a les 2 primeres. 
De fet en rossellonès aquesta distribució de l´auxiliar (ésser a la 1ª i 2ª, haver a les 3es) afecta gairebé tots els verbs1. En aquesta tesi veiem que fins a la primera meitat del s. XIX els textos literaris mostraven una distribució canònica dels auxiliars i que a partir de 1842 ja hi ha textos amb la distribució actual. També se´ns diu:
[A la Gramàtica de] Saisset (1896: 43-76) hi ha la conjugació de diversos verbs. (...) La majoria tenen el pretèrit perfet igual com és ara (haver a les terceres persones; ser a les altres), i en d´altres, com venir, hi posa ser a totes les persones (...) En tres verbs, estimar (...) amar i fer, hi ha ser a la primera i la segona persones del singular, mes al plural hi ha haver. Això sembla indicatiu que ser primerament es trobava fora ['només'] a les persones del singular i que després es va escampar a les de plural. Precisament és la situació que es mantén al Vallespir, al Capcir i en certs parlars rurals de la diòcesi de Girona (...) 
   La solució d´alternar ser i haver (...) es pot pas atribuir a la influència del francès ni de l´occità, ja que tots dos mantenen la selecció: ser per als verbs inacusatius i pronominals i haver per a la resta.2 
(Gemma Gómez Duran; Gramàtica del català rossellonès p. 280)

    Pel que fa a la concordança de verb i OD, aquesta es pot donar en el mateix cas que quan fem servir l´auxiliar haver, és a dir amb OD pronominalitzat:
  Si l´OD és pronominalitzat, aleshores pot fer concordança (...) Si és definit es pronominalitzarà per la  elze  i si és indefinit, per en (...) La sem vista aqueix matí, la Regina; Ja elze som trapats, els llibres que cercavi (...) En sem crompats un munt, de joguets (Gemma Gómez DuranGramàtica del català rossellonès p. 283)

(Recordem que en francès no hi ha concordança quan el pronom és en -en italià sí-: Si le verbe est accompagné d'un complément d'objet direct (COD) qui le précède repris par le pronom en, il n'y a pas d'accord:
Il y avait des pommes en promotion, j'en ai acheté.)3

Possiblement en el passat hi va haver concordança també en les oracions de relatiu, com passa en francès i, de manera optativa, en italià ("la casa che ho comprato" - "la casa che ho comprata")4; però avui dia es produeix pas pus (...) *els poemes [que sem llegits] (...) Saisset descriu aqueixes estructures a la seua gramàtica, més és possible que ho faci per influència de la normativa francesa  (Gemma Gómez DuranGramàtica del català rossellonès p. 284) 


   Pel que fa a la varietat una mica més al Sud, ja al Principat: Montserrat Adam, al seu llibre El català septentrional de transició, aporta dades de la morfologia del verb que compara amb les de les enquestes d´Alcover de principis del s. XX. A la p. 129 del seu llibre ens ofereix aquests dos exemples recollits a Rocabruna (Camprodon, Ripollès)
Som agafat les ulleres ; Jo sóc parlat amb molta gent
i aquests tres d´una informant de Tortellà (Garrotxa)
   Jo no som fumat ni som begut mai ; Sóc vist que passava una persona; El meu pare no el sóc pas conegut 

        
                El Ripollès i la Garrotxa; Camprodon i Tortellà


     En alguns dels exemples recollits per Alcover hi ha concordança entre Objecte i participi: so rebuda la teva carta. Els testimonis d´Alcover no només provenien de la Catalunya Nord o de terres gironines, també de Tarragona i municipis de ponent (Torregrossa, Linyola..).




   Als acudits de Junceda (1881-1948) els pagesos sempre fan servir ésser com a auxiliar de verbs transitius; en aquest llegim:-¿Què feu aquí parat tota l´estona?       -Oh, es que la de casa´m va dir que abans de travessar un carrer esperés que passessin tots els cotxes y´ls tumòvils, però fa dues hores que m´espero y encara no´n som vist passar cap.

 
 
 Precisament a ponent, l´aranès també sembla presentar esporàdicament un ús transitiu d´ésser. A la seva Gramàtica aranesa Aitor Carrera ens n´ofereix un parell d´exemples, tots dos sense concordança objecte/participi (p.ex. Non sò escotat era cançon). Anys abans, al seu llibre "El parlar de la Vall d´Aran", Joan Coromines havia definit aquest ús de l´auxiliar com a "agramatical" i propi de parlants "descuidats", i el súmmum de l´agramaticalitat era combinar l´utilització d´ésser amb la manca d´acord amb el participi: I en un ús ben vulgar falla la regla francesa, fins amb l´auxiliar éste: a una noieta (...) vaig oir, 1925, "se les sò vist? No, cap", on precedeix el mot amb què hauria de concordar, on fàcilment hauria pogut dir visti, i on hi ha solecisme doble (això i l´ús de  amb transitiu).

   Tornant al català, l´opinió de Francesc de Borja Moll sobre aquest ús transitiu d´ésser no va ser gaire millor que la de Coromines: el va considerar "abusiu". A la seva Gramàtica catalana (p. 148) va dir: amb els verbs transitius cal usar sempre l´auxiliar haver (…) seria incorrecte escriure “som tornat la clau a son amo” 

  
A part del to massa "dialectal", l´ésser transitiu ha de fer front a un altre problema que, com ens recorda Josep Moran, li va costar la condemna de Pompeu Fabra: el fet que pot generar confusió amb la veu passiva.

  Alguns dialectes d´Itàlia, com l´
Abruzzese, s´han estalviat aquesta situació amb un recurs fonètic: geminant la consonant inicial del participi en el cas de les construccions passives: so viste 'he vist'; so [v]viste 'sóc vist'.
De fet aquestes varietats meridionals són les que han portat al límit la construcció, fent concordar sistemàticament el participi i el subjecte del verb ésser: seme magnite lu pane 'som menjats el pa' 5


  Acabarem amb un exemple en la varietat de 
Novara, ciutat i província del Piemont però amb dialecte de tipus llombard (l´exemple l´hem trobat a Internet, curiosament a una web sense cap relació amb la lingüística)
Mi i són da Nuara, i hin 10 ani ch’im anterèssi dal mè dialèt,e par tégnal viv (..) i suma fundà ‘n assuciassión ch’as ciama Nuares.it e,sü l’idea da vün dal Cunsili,i suma miss in pé la “GIORNATA (..) DEL DIALETTO” (..)Speruma da pudé cuntinuà (..)
Jo sóc de Novara, fa 10 anys que m´interesso pel meu dialecte, i per tal de mantenir-lo viu vam fundar una associació anomenada Nuares.it i, a partir de la idea d´un dels consellers, vam organitzar el DIA DEL DIALECTE (..) Esperem poder continuar

  Els Abruços i la província de Novara (de Viquipèdia)

                        *************************************

  Fa uns mesos el novarès va ser al centre d´una forta polèmica, quan el nou batlle de la ciutat va fer treure els cartells amb el nom dialectal del municipi. Un cas que recorda una mica el que es va donar fa uns anys amb el cartell Zena ('Gènova' escrit en genovès). Creiem que alguns no veuen (i són uns "alguns" que tenen càrrec públic) que la millor manera de combatre el provincialisme dels rivals polítics és precisament dotant les variants locals de la dignitat de llengua. Es tracta per aquestes varietats del seu veritable ser o no ser.  

  
1-  Per exemple en una gramàtica del nord-català Carles Grandó que trobem en aquesta tesi de Clara Vilarrasa llegim (p. 336 i ss.): 
   La 3ª persona [dels verbs intransitius] sol formar-se amb haver, però hi trobem alguna vegada ésser: mon pare és arribat, A manera de mostra Grandó dóna la conjugació del verb entrar:  són entrat, ets entrat, ha entrat, sem entrat, seu entrat, han entrat.  

  L´ús d´haver amb les persones 3 però també amb els verbs reflexius és el que fa que Grandó considerés que, encara que sembli paradoxal, el rossellonès fa servir l´auxiliar haver més que el català del Sud o que el francès.
 Al voltant de la qüestió de l´acord amb el participi dels verbs reflexius va dir: l´acort se fa també amb el règim directe si va devant (..): s´han escrit dues lletres, s´han trucats, l´aigua s´és vessada, s´és enganyada ta germana -és com si hi havia: l´aigua ha vessat se (ella), ta germana ha enganyat se (ella). El règim directe se (ella) se trobant davant del participi, la flexió ha d´ésser observada.
 Pel que fa als participis dels verbs intransitius: conjugats amb haver, ja que no tenen règim directe, no haurien d´observar cap flexió (..). Però se diu també les estofes han arribades, han vinguts a la fira (..). Es tracta d´un acord que Alcover va observar i aplaudir en parles balears i en el català literari, atribuint-lo a l´instint de la llengua: L' influencia castellana los fa posar haver en lloch d' ésser; però tampoch no es tan poderosa que desarreli de tot la propiedat catalana, y en queda com a rellíquia la concordansa del participi amb lo subjecte (...): ...la obra se n' haurà ressentida...'" (Moss. J. Verdaguer, Sta. Eulària, prefaci); m´ he quedada a l´ombra.,. (Id. Nazaret, p. 53) (Alcover; Questions...pàg. 470);
Diferent l´opinió de Francesc de B. Moll: Vulgarment hi ha qui diu “jo he vinguda” (…) però aquest procediment és incorrecte (Gramàtica catalana p.148)

Com llegim en aquesta vella gramàtica de l´occità (dels dialectes occitaniens diu el títol), algunes variants fan (feien?) aquesta mena de concordança:
De meme qu’en français, certains verbes (..) se conjuguent avec avoir,d’autres avec être,d’autres encore avec l’un ou l’autre auxiliaire: (..) erian partits d’ouro, nous étions partis de bonne heure; auras ou saras mountat, tu seras monté; ai toumbat ou siei toumbat, je suis tombé.

(..) l’auvergnat pousse cette faculté à sa dernière limite (..): e mouri ou se mouort,je suis mort; mas sors soun neissidas ou an neissidas en Embart, mes soeurs sont nées à Ambert. (..) avio ou ero sourti,il était sorti; fuguessen, ou, aguessen dermi, si nous avions dormi; la pouorto a badado, la porte s’est ouverte. L’accord du participe avec le sujet a lieu, dans ce cas,quel que soit l’auxiliaire.(..) mêlant confusément les deux auxiliaires et leurs attributions(Louis Piat; Grammaire Générale Populaire des Dialectes Occitaniens. Essai de syntaxe)

        Mapa amb els límits de l´alvernès (límits aproximats; vegeu l´article de Wikipedia)

   Hem vist més amunt en aquesta nota l´exemple s´han trucats, amb el verb  trucar transitiu, 'pegar', i el participi concordat (més al sud el verb és intransitiu i pot significar 'telefonar': a la frase francesa ils se sont téléphoné no hi ha acord precisament perquè se no és pronom objecte directe). Coromines (obra citada, p. 139-140) va recollir per l´aranès exemples semblants, un amb auxiliar ésser per una 1ª persona plural i un amb haver per una 3ª plural: mos èm trucatss´ann garbat 's´han esbatussat'. No sembla però que aquest funcionament -1ª i 2ª persona amb ésser i 3ª amb haver- fos sistemàtic com en rossellonès. Coromines va trobar en general que l´ús de l´auxiliar ésser, en clara reculada, es mantenia encara fort amb els reflexius -era considerat pels parlants "més bon aranès", opinió diferent de la que Alcover recollia entre els/les parlants de les Balears- i també acompanyant el verb este/està:  sò estat malaut.(...) En aquest cas la influència torbadora del francès havia d´afavorir l´ús d´aué contra el d´èste, i no obstant ja veiem que fins el terçó més pròximal curs francès de la Garona, ha mantingut l´ús idiomàtic aranès i occità 

   També en rossellonès hi ha encara un cert ús d´ésser amb els verbs pronominals: Avui dia (...) hi ha restes de la selecció d´auxiliar: es tracta de les formes reflexives i dels verbs pronominals. Hi ha parlants que admeten (...) S´és fet sang, Se n´és alegrat S´ha trencat una cama. Hi ha un munt de variació lliure(Gemma Gómez Gramàtica del català rossellonès p. 281)

2- Algunes varietats occitanes poden fer servir l´auxiliar haver amb vers inacusatius i pronominals. Vegeu la Gramàtica de Louis Piat i els exemples que n´hem extret per la nota 1.

3.-En aquest cas Pompeu Fabra no va seguir la norma francesa -tot i tenir-hi un ull posat-. Sí que ho va fer en el cas de la concordança del participi dels verbs de percepció+infinitiu:
En francès quan un participi va seguit d’un infinitiu [...] i hi ha en la proposició un complement directe, en aplicar la regla de concordança del participi cal tenir en compte si el complement directe és complement del verb que està en participi o del verb que està en infinitiu [...]. Així hom escriu La femme que nous avons entendue chanter, però La chanson que nous avons entendu chanter. (..) Convindria (…) que adoptéssim la regla francesa (Converses filològiques nº 162)
En aquest article, Joan Bastardas ens recorda que la norma hauria estat més coherent si s´hagués aplicat a més verbs: En canvi, el francès normatiu, en aquests mateixos casos, deixa invariables no solament els participis entendu vu, sinó també, i conseqüentment, fait (Je les ai fait chercher partout) i laissé (La mauvaise humeur qu’il a laissé voir)

4- Com llegim a la Gramàtica de L. Piat (veure notes 1 i 2) el més habitual a les varietats occitanes és que el participi resti invariable després de que relatiu, i pot rebre acord després de en; exemples de Piat: 
 Li platano que moun grand avié planta, lis aven derrabado (pr.), les platanes que mon aïeul avait plantés,nous les avons arrachés (planta,invariable, parce que précédé de que:derrabado,variable, s’accordant avec lis).(..)
la terro qui houram, que n’a bistos e que n’a audidos (g.), la terre que nous fouillons en a vu et entendu.

Una obra posterior, però amb prefaci del propi Piat, ens recorda que l´acord després del que relatiu no es dóna mai el llenguadocià

Acabem amb interessants frases gascones extretes d´aquesta gramàtica; frases que exemplifiquen també la casuística comentada a la nota 3:
La clau qui t'as trouba« la clef que tu as trouvée » (complément direct représenté par un relatif invariable : pas d'accord)
E les as prenudas ? « Les as-tu achetées ? »
Las hemnas, que les auerém poududas beder « Les femmes, nous aurions pu les voir » (le complément est un pronom, donc accord).

Aquesta maison, que l'a hèita basti« La maison qu'il a faitbâtir» 

5- La generalizzazione di Belletti afferma (…) che l´accordo participiale ha luogo con argomenti (…) interni. In altre parole, il participio si accorda con i complementi diretti de indiretti del verbo e con i soggetti dei verbi inaccusativi e passivi, ma non con i soggetti di verbi transitivi de inergativi.(...) Questa generalizzazione vale per tutte le lingue romanze.
L´accordo participiale abruzzese, tuttavia, costituisce un´importante eccezione (…)
Nu le seme fitte (lu pane) noi lo siamo fatti il pane
Vu le sete magnite (la paste) voi la siete mangiata la pasta
(..) Il participio (…) è plurale, come risulta evidente dalla vocale tonica in fitte, più alta della vocale tonica del singolare fatte (plurale metafonetico). Dunque (…) il participio passatp si accorda con il soggetto plurale un e non con l´oggetto singolare le.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada