dimarts, 29 de març del 2016

Anxoves

 La cançó de Fabrizio de André Crêuza de mä (inclosa al disc del mateix títol) és famosa no només a la Ligúria.





  El text de la cançó es pot trobar fàcilment a Internet. Però el que ens transcriu un amable lector i amic de Sestri Ponente (antic municipi independent annexionat a Gènova el 1926), en Giorgio (Zòrzo) Celoria, són els crits dels venedors/es ambulants que se senten cap al final de la cançó; les venedores eren anomenades regatonn-e. En Zòrzo ha escrit un interessant text on combina italià i genovès, ple de records però concís i sense concessions a la nostàlgia:

A Genova (noi delle delegazioni non diciamo andiamo in centro, ma aGenova) c'è sempre stato il porto, ma non la spiaggia con le barche (forse per questo regatonn-a = VENDITRICE DI ERBE*) che si estendeva da Cornigliano (vedi il tipico gozzo genovese con la prua all'indietro, come le canoe, detto "Cornigiotto" al contrario di quelli detti alla "Catalann-a"**), sino a Voltri. A Sestri regatonn-e vendéivan pésci pe-e stràdde, e criâvan pe fâse sentî ascì da e donne inte caze.
  Òua a spiâgia a l'é sparîa squæxi tùtta,ne resta bén pöca (Mortiòu,Pêgi e Ôtri) ma fin a-i ànni 50-55 mi anâvo co-i mæ amîxi in bàrca pe demôa fin-a Pêgi, squæxi tùtti i giòrni.
  Non tutte le parole si capiscono, quello che ti trascrivo coincide in parte, ma ricordo per averlo udito quello che gridavano:
Amiæ che ròba gentæ! anciôe bélle, inpanévele, frizzéivele dònne! e àn piggæ òua!  Anciôe. anciôe bélle, donne miæ che ròba. Tutti i finali di parola erano allungati quasi una canzone (dònneee, anciôeee, bèlleee, boggivelee).
   Il gioco di parole che scrivo adesso, non so se è una barzelletta o    realtà, ma nei primi anni del dopoguerra, a Genova vendevano per strada anche le banane a lire 60 cadauna: "banànne ,a sciusciànta l'unn-a che ha lo stesso suono di: A sciuscià inta lùnn-a e qualche spiritoso di passaggio rispondeva a sciuscià into só***








A Gènova (nosaltres dels districtes no diem 'anem al centre' sinó 'a Gènova') sempre hi ha hagut el port, però no la platja amb les barques (potser per això allà una regatonn-a=venedora d´herbes*) que anava de Cornigliano (vegeu la típica barca genovesa amb la proa cap enrera, com les canoes, anomenada 'Cornigiotto', al contrari de les anomenades 'a la catalana'**), fins a Voltri. A Sestri les regatonn-e venien peix pels carrers, i cridaven per tal que les sentissin les dones a les cases.
  Ara la platja ha desparegut gairebé tota, en resta ben poca (Mortiòu, Pêgi i Ôtri) però fins als anys 50-55 anava amb els amics en barca per passar una estona a Pêgi, quasi cada dia.
  No totes les paraules s´entenen; el que  transcric coincideix en part, però recordo el que cridaven perquè ho havia sentit: Mireuquin material gent! seitons macos, dones, per arrebossar, per fregir. Tot just els han agafatara! Seitons macos dones, guaiteu quin material. Tots els finals de paraula allargats com en una cançó (donees,    seitoons, macoos, per fregiir)
 El joc de paraules que escric ara no sé si és un acudit o realitat, però als primers anys de postguerra, a Gènova venien pel carrer els plàtans a 60 lires: a    seixanta lires un que sona com: a bufar a la lluna i algun graciós que passava responia a bufar al sol***

*Segons Franco Bampi, la paraula regatonn-a és un hispanisme. No ens en proporciona més detalls, però el suposem relacionat amb el cast. regatear/ cat. regatejar (del llatí *recaptare). Ens ho confirma en Fiorenzo Toso
Deriva dalla voce castigliana regatón (femminile regatona) che significa 'rivenditore al minuto', (..) probabilmente dal latino tardo *recaptare ossia 'ricomprare', rifatto su accaptare, che è la voce dalla quale deriva anche il genovese accattâ. 

 i també els diccionaris catalans; l´Alcover-Moll diu:
1. ant. Revenedor a la menuda; cast. Regatón. (..)  Etim.: del mateix radical que regatejar.

s. XIV; del ll. *recaptare 'tornar a comprar', der. de accaptare 'comprar';

aquest article sobre la pesca a Tarragona reprodueix un text antic que fa:
Que tot revenedor o revenadora, regater o regatera de peis que hauri comprat bestina, aquella age tenir en les taulas e pedrissos on és acostumat a tallar bestines a vendre, e no en altra loch

(un dels primers textos, per cert, on no es fa servir un masculí genèric sinó que s´hi afegeix la forma femenina)  

  ** Per apreciar bé la diferència entre el gozzo (la barca) cornigiotto i el gozzo lígur a la catalana, vegeu aquest i aquest video i aquesta web. Si volem més informació sobre barques catalanes, llenguadocianes o provençals, hi ha també aquest blog occità.

  *** Una variant de l´acudit (veritablement intraduïble) del darrer paràgraf, en aquest video del còmic genovès Giuseppe Marzari



  Dos apunts més, el primer, etimològic: la paraula "anxova" hauria pogut passar del genovès a l´occità i d´aquest al francès; també hi ha l´opció que s´hagués propagat a partir del sicilià. L´origen inicial seria llatí o grec (ja ho va proposar per exemple Joseph Anglade, però sense gaire convicció). Ens ho recorda també aquest blogger occità (basant-se en l´entrada del diccionari Trésor
 Lo nom ven dau grèc αφυη passat pel latin vulgar apiua, e sembla qu'es la forma Genovesa anciöa que donèt las autras formas mediterranencas
 En els dialectes lígurs s´hauria donat el pas de -pi (o -pl) a ci (de la mateixa manera que el più italià és ciu en lígur). 

Però hi ha més opcions: donat que l´anxova és en català o castellà el peix -el seitó, cast. boquerón- un cop assecat i conservat, una possible etimologia de la paraula la faria provenir del basc antzua, 'eixut, sec'. (Antzua sembla ser també un dels noms amb què es coneix el peix a l´illa de Sardenya). Altres noms dialectals occitans i lígurs (de la rivera de Ponent) com Amplona o Amplova, però, semblen fer difícilment acceptable aquesta opció basca.

  Barbier fils va semblar tendir per l´opció de relacionar el nom del nostre peix amb la base llatina per 'agut' -que potser en el cas de l´anxova no, però sí que va servir per molts altres noms de peixos; vegeu el Lessico Etimologico Italiano-:

                                                          Barbier fils; RLR LIII


  En tot cas, una cosa curiosa és que, segons l´enciclopèdia Treccani, l´anxova sembla ser en italià el peix sense conservar; el peix salat rep un altre nom: alice1.

 1.- Que alice no designi el peix sencer també té la seva lògica si tenim en compte el possible origen del mot; tal i com llegim a Wikipedia: Il termine alice, di area italiana meridionale, napoletana e  siciliana (alici), deriva dal latino  hallēx,allēx,  alēchallēc allēc-ēcis, una salsa simile al garo, fatta con interiora fermentate di pesce, a sua volta dal greco ἁλυκόν halykón, da confrontare con ἁλυκίς  halykís  "salamoia"[3].
 
  Però al capítol XXVIII del clàssic de Carlo Collodi le Avventure di Pinocchio, el pescador que acaba de xorrar la xarxa -i dins d´ella, el pobre Pinotxo- es mostra content d´haver pescat acciughe col capo, és a dir, anxoves fresques, no encara decapitades ni salades. Sembla com si el toscà Collodi conegués una denominació pel peix salat però cap pel peix fresc. I la denominació en qüestió és acciuga i per tant la frase no diu alici col capo. De fet en aquesta web qui escriu l´article, confon la cita -a no ser que senzillament faci servir les dues paraules com a sinònims totalment intercanviables- : il pescatore (..) chiama le acciughe appena pescate alici col capo, segno che il piccolo pesce era noto senza la testa.

  Una cerca per internet dóna resultats oposats al que com hem vist diuen alguns diccionaris o al que sembla dir l´autor del darrer text: molta gent considera que és Collodi qui, per dir-ho d´alguna manera, té raó, i que per tant en italià les anxoves són el peix salat (però també trobem l´opinió segons la qual la diferència rau en l´edat: l´alice és el peix jove). Un exemple:
  Talvolta si intende con alici il pesce fresco e quello vivo nel mare, mentre le acciughe sono quelle sotto sale.
In realtà acciuga è sinonimo di alice, è come dire gatto o micio, sono la stessa cosa.



L´assumpte es complica perquè en aquest llibre, de títol Alice o acciuga, llegim el següent:
L’ uso poi vuole che si utilizzi il termine Acciuga, quando si parla di pesce fresco o salato, mentre si parla di Alici quando queste sono state trasformate in filetti.  


  Els lígurs, al menys els/les de Gènova, s´han estalviat aquests maldecaps i a la seva llengua els dos mots no coexisteixen. De fet el propi Zòrzo ens confirma que la paraula alice o equivalent li és estranya: per ell l´acciuga és el peix fresc i el peix salat es diu senzillament 'anxova sota sal', ancióe sotto sâ; millor si són pescades a la Ligúria per cert:
  niâtri gh'émmo sôlo l' anciôa (e a sardenn-a che no a sâemo) ch'a l'é péscâ into nostro mâ, e ghe scrîvan " Nostræ" e âtre són anciôe e no én pigiæ chi (da Monterósso inte Cinque Tære a -o savonéize).
Cómme quella vótta che vinçendo a difidénsa de mæ mogê:"ma no me pàn nostræ, no,no, són de Montrerósso ghe l'asegùo", o giorno aprêuo a l'inbrogión a gh'à dito, "saiàn passé da Monterosso ma no e àn pigiæ la, mànco o gàtto o no e veu".
No adêuviémmo "ALICE" a me pâ 'na paròlla in italiàn a Séstri dìmmo ancióe e ancióe sâæ o sotto sâ. A cunfuxón a l'é in Italian.

  Segon apunt: acabem de veure que fins i tot els gats saben que les millors anxoves són les de la costa lígur, però evidentment també se´n pesquen a altres llocs. A Trieste, just a l´altre extrem del Nord de l´Estat italià, on gairebé tothom parla encara en "dialecte" (un dialecte d´origen vènet i que té, tot i la distància de centenars de kilòmetres, molts punts de contacte amb el lígur), del seitó/anxova en diuen  sardon, nom relacionat amb sardina -i el peix és tan habitual que el grup triestí més popular el duu en el seu nom-

 Això ho diem com a petit homenatge al peixeter triestí que va rebre fa un temps una multa de més de 1.000 euros per haver escrit els cartells de la seva parada en la seva llengua i la dels seus clients/es.



Aquest diccionari vènet tradueix anxova amb sardela salada, i sardina -no seitó- amb sardela

Per acabar, seguint a Trieste: al mateix diari en línia d´on treiem la notícia del peixeter multat, descobrim que acaba de ser publicada la primera gramàtica del triestí:
http://bora.la/2016/03/07/xe-va-cola-x-ecco-la-prima-grammatica-del-dialetto-triestino/





Potser us pot interessar també:                   Peixos de totes menes


                                                                           Mar i etimologies


                                                                           La platja de Sanpierdarena


                                                                           El xanguet, una qüestió de colors
                                                    


dimarts, 15 de març del 2016

Lígurs provençals

 Amb motiu de la publicació del llibre de Fiorenzo Toso Le parlate liguri della Provenza, que encara no hem llegit però del qual trobem un resum aquí, pengem una d´aquelles entrades sense peixos que escrivim de tant en tant

La idea de fer aquesta entrada ens va sorgir en llegir el llibre de René Merle Visions de «l’idiome natal» à travers l’enquête impériale sur les patois (1807-1812) que l´autor ha penjat al seu blog. A ell devem tota la primera part del post                                     


L´enquesta a la qual es refereix el llibre tenia motivacions (relativament) científiques -al contrari de l´enquesta Gregoire, anterior d´alguns anys, que tenia l´objectiu reconegut de anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française-, i va servir entre altres coses per recopilar desenes de versions de la Paràbola del fill pròdig; però la van dur a terme els responsables polítics dels diferents punts del territori i alguns d´ells tenien més prejudicis que no pas coneixements:

    Ainsi le préfet de Montélimar écrit au Ministre dans l’enquête sur la Drôme,à propos des limites du languedocien[20]:
«au dessous de cette dernière ville[Narbonne] et depuis alors jusqu’à Perpignan et au delà l’idiome languedocien est entièrement perdu.Dans tout le ci-devant Roussillon, l’idiome vulgaire est un espagnol corrompu et tel à peu près qui est en usage dans la Catalogne». (la negreta és nostra)   R. Merle. Cap. IX

   L´enquesta es va dur a terme en un moment històric en què França s´havia annexionat terres de parla lígur com TendaBriga, Mònaco o Sanremo:

    Créé en 1793 avec le Comté de Nice (enlevé à la Maison de Savoie), et la principauté de Monaco, ce département [el Departament Alpes-Maritimes, fronterer amb la Ligúria] s’agrandit en 1805 de la partie occidentale de la République Ligurienne.
(..) On conçoit que le préfet n’a pas la partie facile. Il s’en tiendra à quatre traductions:
«dialecte de la ville et arrondissement de Puget-Théniers et de la partie ouest du département», «dialecte de la ville de Nice et des communes environnantes», «dialecte de la Briga et des communes du Nord du département», «dialecte de San Remo et des communes de l’Est du département».

   Per cert que els dialectes de Tenda i Briga, avui considerats de manera gairebé unànime com a lígurs, sempre han estat de difícil classificació: al llibre de Merle aprenem que en l´època van ser considerats pels informadors com a provençals però influits pel... piemontès: «un dialecte particulier qui tient dans le fond du provençal, mais qui se ressent beaucoup du commerce que ces pays font avec les habitans des montagnes voisines du Piémont».(R. Merle. Cap V-1)

                                  ****************************** 

 Briga, Tenda, Mònaco i Sanremo (i Niça) deixarien de ser franceses al cap de pocs anys de l´enquesta (en el cas de Briga i Tenda, per tornar-ho a ser a partir del 1947 -Niça havia tornat a França el 1860-). Per aquest motiu en alguns volums recopilatoris de les versions de la Paràbola, com aquest, no apareixen les d´aquestes localitats. Sí que hi trobem, però, la versió en el dialecte lígur anomenat figunja desaparegut1, de Mons i Escragnolles, dues poblacions provençals que van ser repoblades als segles XIII i XV per lígurs i que no van deixar de formar part de l´Estat francès. Aquest fet, el pertànyer a la Provença històrica (mentres que a l´altra banda del riu Var ja hi ha Niça) fa que aquestes localitats siguin citades però no reivindicades pels irredentistes italians(al voltant d´aquestes poblacions i de la denominació figun consulteu l´entrada de Wikipèdia i sobretot la bibliografia a peu de l´entrada).

Alpes-Maritimes
Departament dels Alps Marítims i un mapa del 1897 amb les llengües que s´hi parlaven (font Wikipèdia). A baix a l´esquerra, a l´oest de Niça i del riu Var, veiem la zona de parlars figuns.


   Oferim aquí un fragment de la versió de Mons/Escragnolles, i al costat les versions en francès i en espagnol corrompu de Perpinyà (aquí ja anomenat langue catalane). 


26. Ou chama douca un dri seui valleti, é ou gué demanda ce qu'era tutou aco. 27. Rou valletou gué diché: Le que vostrou frai é vignuou, é vostrou par a tuaou rou veder grassou parce qu'où  la  vistou en sanitaé.
26. Il appela donc undes serviteurs, et lui demanda ce que c'était. 27. Le serviteur lui répondit : c'est que votre frère est revenu ; et votre père a tué le veau gras, parce qu'il le revoit en santé.
26. Y crida un mosso, y li demana que cosa se passava 27.Y lo mosso li digue:lo teu germa es vingut y lo teu pare a degollat lo vedellengreixat per aver lo rebut en salut.
 (Versions patoises de la Parabole de l´enfant prodigue, pàgs. 151-153; 2-3; 83-85)


   L´ús del pronom subjecte -a la darrera frase per exemple- sembla paral.lel al del francès: apareix a la frase subordinada i no és reduplicat a la principal. Ce/parce que sembla llengua d´Oïl, aco llengua d´oc; gairebé tota la resta és lígur. 

  La mateixa sensació de "liguricitat" la tenim llegint un text recollit a la segona meitat del segle XIX Biòt, una altra localitat repoblada per lígurs de ponent:

 Nostrou pa qui sei aou tzé,qu'où vostrou nomé ou ségué santifiaou, qu'aou vostrou rouyaïmé ou né végué,qué a vostra volountai a ségué fatcha chu a terra couma drentou au tzé.Daï en ancuéi ou nostrou pan dé cada di è pardounaï né è nostré aüffentzé couma naoutril a pardounamou an échi qui n'an auffenzaou,è né non latcha2 pa catzé drentou a tentatzioné,ma délivraï né d'aou ma. Qué couchi ségué.
A vé saludo,Maria,tchéna dé grazia;ou Signou ou l'é émé vouï 
  (Paul Sénequier, "Les patois de Biot, Vallauris, Mons et Escragnolles", Annales de la Société des lettres, sciences et arts des Alpes-Maritimes, VI, 1879, p.359)


De nou alguns provençalismes (fatchaemé) però un text de base fonamentalment lígur, amb un ús totalment sistemàtic del pronom clític de 3ª persona. El de 1ª sembla ser a, tal i com és habitual en parlars de la zona d´Oneglia, d´on se suposa que van arribar els repobladors3.



1- Segons Fiorenzo Toso aquestes parles no només han desaparegut sinó que ho van fer sense deixar emprempta; de fet Toso considera que actualment aquestes localitats són algunes de les que parlen un provençal més pur. Toso és també autor de l´estudi més ampli sobre els parlars figuns, estudi que no hem pogut consultar de moment.

2-Aquest né non latcha, si és correcte, sembla un cas de marcador negatiu postposat al pronom (ne és el pronom Objecte de 1ª persona plural). Aquest tipus de negació és típic de les parles de la Val Bormida i ha estat estudiat per la gal.lesa Mair Parryl´il.lustrem amb un exemple extret d´un dels seus articles: la frase no t´he entès, en genovès no t´ò capïo, es diu en piemontès i l´hai nen capite, i en cairese, dialecte de la capital de la Val, a tìn´eu nen capite -amb doble negació, com en estadis antics del piemontès-. 
Però la Val Bormida és relativament lluny de la vall d´Oneglia, d´on provenien els repobladors/es de Biòt. I com que en un text successiu al que citem, en dialecte figun de Mons, llegim né nous lacha pas (..) é nous délivra de tutou ma.., sembla que el  ne non  del text de Biòt pot correspondre en realitat a una sequència "normal" ne marcador negatiu + non pronom. Seria interessant saber si la confusió entre el ne OD i el ne negatiu (en piemontès nen) pot ser a la base d´aquesta mena de construccions amb la partícula negativa seguint el pronom.
 En algunes parles d´òc trobem encara una construcció semblant, amb en/ne/nen partitiu precedint la negació. La vella gramàtica de Louis Piat ja en donava exemples, sense comentaris afegits: Accompagnés d’une négation, ces pronoms se contractent; on dit: en noun i a pas, n’i a pas, ie n’a pas, il n’y en a pas.
a. L'adverbe négatif en usage varie selon les parlers, on emploie soit pas, soit non; rarement les deux: n'i a pas gaire ou en non i'a gaire. ( gaire "guère, peu" s'emploie au négatif).

 Vam demanar per aquest "en non i'a gaire" a l´autor del llibre, Didier Grange, i amablement ens va respondre el següent:
"en non i a gaire" es pas una frasa abituala, "n-i a pas gaire" es corrent. Me chau dire que me sovene pas onte ai trobat aquela forma "en non i a gaire". Pense qu'aquò deu èsser una sintaxa obsoleta, fossilizaa. Avem d'exemples onte la sintaxa regulara es pas respectaa, coma "qu'aquò es ?" qu'es la forma generalizaa, la sintaxa regulara seriá "qu'es aquò", mas lo monde de vès nosautres dison totjorn "qu'aquò es ?" [ kakwèi ]

 3- Aquest pronom, (molt habitual a molts dialectes del Nord d´Itàlia i que de fet sovint és un pronom indiferenciat que es fa servir per diferents persones gramaticals i com a subjecte de frases impersonals) deixa d´aparèixer a Gènova i pobles més a llevant, i el tornem a trobar a l´extrem Est, a La Spezia. Ho veiem per exemple als resultats de l´enquesta del Projecte Vivaldi.

  D´altra banda cal dir que participis amb forma facha/facho es troben no només en parlars propers geogràficament al territori provençal sinó també a zones de Savona com  Calizzano o Sassello. Escolteu per exemple com hi pronuncien el participi fet. Als dialectes piemontesos una mica més al nord (dialectes de la zona del Monferrato que han rebut influències lombardes) trobem la forma fach (o fač). 
 Fiorenzo Toso atribueix la presència d´aquest tret en els dialectes figuns a la llengua d´origen, que ell situa geogràficament entre Imperia i Albenga.